Arribo a casa tard, no gaire, però tard per ser inici de setmana.
Arribo a casa i és buida... no hi ha ningú, però, realment, no és buida, és plena de tot el q sóc, de tot el q uns quants heu fet q sigui.
M'hauria agradat trobar algú a casa, algú amb qui pogués compartir qualsevol de les coses q se'm puguin passar pel cap, algú per qui se'm desperti aquell sentiment adormit de fa tant.
A vegades enyoro estar enamorada, però sé q no puc forçar un sentiment q sé q no neix dins meu i m'agradaria, pq sé q hi ha gent q val la pena, però, repeteixo, no puc forçar un sentiment.
No em puc queixar de la meva vida, no està malament, sempre hi ha coses millors i coses pitjors, la meva en concret, és bona, possiblement, més d'un la desitjaria, tot i q a mi, molts cops, em sembli massa plana, massa senzilla, però és la meva i, decididament, la podria haver valorat millor per gaudir-la més..., la perspectiva del temps em fa sentir satisfeta d'ella. Segurament ho podria havr fet millor, però el q està fet, està fet.
No puc evitar donar les gràcies a tots els q s'han creuat pel camí: als d'abans, als d'ara i als de després.
Entre tots m'heu ajudat a ser qui sóc.
Montse.
