LA CULPA.

La culpa, la culpa...
La culpa de què?
De ser, de pensar,
de sentir, d'expressar?

La culpa no és de les paraules,
potser és allò que es vol dir
sense saber expressar, potser,
pq no se sap entendre.

Potser, entre emissor i receptor
el missatge rebota
en petits paranys del camí
i s'acaba transformant
en allò en q res s'assembla.

La culpa, la culpa...
La culpa de què?
La culpa de qui?
La culpa, perquè?

REMOVEM LLENÇOLS.

Entre llençols vermells, descansa el meu cos nu, 
t'espera.
Jeus al meu costat besant-me l'orella.
Un pessigolleig em provoca una rialleta ximple 
q ofegues amb els teus llavis sobre els meus,
i la llengua, a través d'ells, busca la meva.

Saps q, així, em fas captiva 
i em ressegueixes el coll,
despertant-me el desig.

Parla'm amb els ulls, toca'm!

Removem llençols i coixins, 
estirem i encongim braços i cames.
Es creuen fantasies i defectes,
riures i gemecs
i el món desapareix.

Tu i jo, entre llençols enredats
jaiem estirats,
procurant recuperar l'alè.

M.

PARATGE UTÒPIC.

Hi ha un lloc,
amagat en un racó del meu cervell.
Un lloc on quasi sempre fa sol
i quan plou,
ho fa en la seva justa mesura.
Un lloc on no fa ni calor, ni fred.
Un lloc on les preocupacions
gairebé no existeixen.
No existeix la malaltia,
ni la pobresa,
ni tan sols la riquesa,
a no ser q sigui de l'ànima.

Hi ha un lloc,
amagat en un racó del meu cor.
Un lloc on l'amor regna,
on l'odi i la maldat estan desterrats,
no es troben ni en el llenguatge,
ni surten als diccionaris.
Un lloc on tot sembla 
perfecte als ulls q ho miren.
Un lloc de somni...

M.

CRIDA VENT.

El vent torna a cridar
pels carrers deserts de matinada,
el son torna a fugir de mi, 
un cop més.

La dringadissa d'un cascavell,
oblidat penjat en un balcó, 
acompanya la insomne permanència al jaç,
entonant, distret, una melodia.

El vent segueix cridant,
el cascavell dringant,
marcant el ritme 
d'un nou dia de febrer.

M.

DESPERTA.

El matí desperta, desplegant ses ales, mentre la lluna, encara penja del cel.

Hi ha una petita i senzilla resplendor ballant pels carrers.
Trucades desitjades, trossos de cor escampats pels penya-segats,
q volen cel amunt per ajuntar-se de nou, soldant-se en un sol pedaç.

La memòria, és el ressò d'una cançó silenciosa q costa entendre,
q es dispersa en el temps, q es difumina, q s'esvaeix...

El cor no pot patir per allò q els ulls no volen veure,
potser sigui millor la ceguera.

El món es desperta a la carrera, s'acabarà imposant,
amb l'esperança q millors dies vindran.

M.

GÈLIDA FOSCOR D'HIVERN.

I per molt q ho intenta, no pot sortir de la foscor q la persegueix,
q l'envolta. La q fa q es quedi encongida en el petit racó de la gran cambra, 
lluny dels finestrals per on es colen escletxes de sol q voldrien acariciar-la.

Per molt q ho intenta, no sap treure's de sobre aquesta manta pesada i gruixuda, 
q no la deix bellugar.

I més enllà segueix la foscor, i més enllà, més foscor encara, 
i en obrir els ulls, més i més foscor.
Una foscor infinita, inesgotable. 
Una foscor freda, gèlida, q se li incrusta cos endins.

Estira els braços cap a aquell petit punt daurat q li sembla veure entremig de tanta foscor. 
Creu q allà hi ha la calidesa q tant enyora, la q desitja, la q creu q pot desfer el fred gèlid i pesant q sent a sobre, l'abraçada q la pot tornar a la vida.

M.