ENCANTERI EN LA NIT.

   Treus la llengua i amb la punta
fregues el meu entrecuix.
Acaricies lentament.
Observes com el meu melic tremola.
La teva veu s'extasia amb la meva,
amb els sons redundants de la meva boca.

   Moviment rítmic;
s'ajunten el teu esperit amb el meu,
comparteixen un sol cos, 
les teves mans i les meves.

   Et dibuixes en moviments,
en ones de silenci.

   La teva pell sobre la meva,
recorre les meves entranyes,
m'altera cada una de les meves cèl·lules.
La nit del teu cos
és al meu cos.

   En la teva aroma,
q surt com l'aire,
tu em penses
i cada pensament teu
es reflecteix com l'aigua en la teva mirada.

   El teu alè em recorre
i el fred dels teus llavis
és desig pur,
és un embruix en el record.
Una mirada teva, fa q
la tendresa del teu pit,
els llavis q em beuen
i tot tu,
siguin amb mi.

   Encanteri de la nit,
del teu cos nu,
dels teus llavis, 
del teu pit, 
de la teva veu, 
q en silenci gemega
en arribar a aquest cos.

   Orgasme del teu cos al compartir el meu,
cos lletós q en silenci, s'expressa en mi.

   Amor de pensament,
q en la llunyania
va estar en el meu silenci,
el silenci de la meva veu
q amb el teu cos
es reflecteix en la llunyania.

Montse.

JA NO.

No entenem el valor dels moments, fins q s'han convertit en records.

Davant em queda, la incertesa d'un món blau q se'm presenta davant els ulls.

Queda, la enorme muntanya de deures i somnis, q fan el dia a dia de qualsevol ésser humà.

Ja no recordo la teva veu, ni les últimes paraules q ens vam dir, ni tan sols, el dia q van ser dites.

Ja no recordo el caliu de la teva mirada, de la teva mà sobre la meva.

No recordo la comoditat de la teva espatlla en repenjar el meu cap, quan ens assèiem al sofà per veure una pel·lícula.

Tampoc recordo el teu silenci acollidor quan anàvem, tot passejant a l'espigó, a veure el mar i escoltar la seva remor.

No recordo com m'acompanyaves fins entrar al cotxe, paraigua en mà, quan plovia.

Tampoc, la gràcia q em feia q tinguessis detalls de cavaller del segle passat.

Ja no recordo l'últim petó q ens vam fer...

Montse.

GRIS ENDINS.

Q raro... plou...
Em llevo i miro al cel; 
un cel d'un gris clar, ben atapeït, compacte, 
d'aquells q al mirar et fa agafar fred.

Un colom ha volat ras davant el meu balcó, gairebé no l'he vist, 
deu intentar allotjar-se sota alguna cornisa per tal d'evitar la pluja.
Una pluja fina, d'aquella q no es veu i va calant mica en mica, 
fins adonar-te q tot és ben xop.

Escodrinyo l'horitzó amb la vana esperança de percebre el despuntar del sol.
Despesa inútil!! no es deixarà veure.

És novembre i ja hauria de ser abril.

Serà un hivern llarg.

                Montse.

GARGOTS SUBTILS DELS MEUS ANHELS.

Observo, des del llindar de la balconada, com plou, 
des de la penombra de la cambra, només il·luminada 
per alguna q altre llum de sal i unes quantes espelmes.

S'apropa a mi, em frega suaument les espatlles amb la punta dels dits,
no puc contenir un lleu sotrac en el q es ratifica el nostre pacte d'eterna complicitat.

Sense adonar-nos, ens trobem ajaguts sobre la catifa, 
farcint-nos de petons, gairebé, a tots els racons possibles.
Iniciem un llenguatge sense paraules, 
només mirades, carícies, sospirs i gemecs...

No cal dir res, no calen exigències.
L'un sap q vol l'altre segons reacciona cada cos, 
amb la mirada, 
amb el ritme desordenat de la respiració quan es mescla amb els gemecs.
Ens fem l'un a l'altre...

Recuperem la serenor...
Silenci...
Sento la resta de la pluja regalimant...
Encara em relaxo més.
Dormo...

Quan desperto, encara dormites al meu jaç.
Surto de puntetes dels meus dominis.
M'assec davant la taula i recupero aquell paper ple de gargots, l'omplo de més,  dibuixo horitzons desconeguts.

Apago la llum i torno a la teva vora.
Seguiré dormint...

Montse.