s'ajuntava a la meva,
ens devoràvem mútuament els llavis,
gairebé li vaig notar el gust.
Vaig suposar
q era un residu de la memòria,
un desig d'aquella adolescència viscuda,
d'aquell amor impossible, platònic,
transformat en amistat
a través dels anys.
Em vaig descobrir,
acomiadant-nos a la porta de casa,
amb ganes de tastar-los
abans no saltés de cotxe.
I no puc deixar de preguntar-me:
aquest desig és producte del record,
marcat a la memòria
per la passió adolescent?
Pot sobreviure tants anys un sentiment?
Pot revifar?
Puc...?
Vull...?
Poden ser trapelles els records,
dolçament guardats,
en el calaix dels primers amors.
Montse.
