Nadal...

Hi ha una mena d'estereotips molt marcats a la societat:

casar-se... 

tenir fills... 

no passar sola les festes assenyalades....

Buuuuuuh, buuuuuuh!!!

Q avui, 

per ser la nit de Nadal, 

no em vingui de gust, 

o... 

em vingui més de gust passar-la a casa sola i tranquil·la, 

no hauria de generar mirades de llàstima...

De fet, no deix de ser un dia més...

Amb tota aquesta parafernàlia, 

la tristesa q ens afecta normalment, o les enyorances., ens acaben afectant més del compte.

Q si, si, són dies assenyalats, d'estar en familia i totes aquestes coses....

Em mineu la moral, q collons!!

A part de tots aquests pensaments o raonaments profunds...

BON NADAL!! ❤

Montse. 

HA ESTAT AIXÍ.... O NO...

No se ben bé com em sento, 

o com estic...

Avui m'he retrobat amb moments, situacions, estones, sentiments, emocions 

i no sé ben bé com assimilar-ho. 

Potser és que no percebo les coses com les hauria de percebre... potser... 

M'he sentit lliure

Jo una altra vegada, 

aquella q havia estat, 

tot i q potser no era la millor versió de mi. 

Quina complicació intentar explicar... 

Malgrat que jo mateixa em complico la existència 

sabent que podria trobar la manera més fàcil de solucionar la situació. 

Potser quan torni a pensar-ho 

ho vegi millor... ves a saber!!!

La qüestió és q, 

en certa manera, 

ha estat un moment de retrobament, d'escència, de base...

Ha estat una bona nit. 

Això no és un poema, no pas...

Montse. 

N. P. I.

I q haig de dir?
Que em sento perduda...
Que, possiblement, faig coses que no hauria...
Que els canvis dels últims mesos em toquen molt allò que no sona...
Que tinc més enyorança de la que hauria... , però, a pesar de tot, em sento viva..., amb ganes de viure, de sentir... De riure!!!

La vida és puta i complicada..., però és vida...

EMOCIONS/CONFUSIONS

Les paraules es perden

en la nebulosa immensitat de l'espai perdut.
Tot així, segueixo parlant amb tu, possiblement no amb la assiduïtat q hauria...o voldria...o...

Si es pogués viatjar en el temps...

Ai, somiar, somiar...

que n`és de bonic!

Les coses passen...
passen per alguna raó...
Per quina puta raó!!???


I si...

els anhels...

els somnis... 

els projectes... 

no són més què...

ja no sé q són.

Som envejosos de mena...

ho portem en l'ADN des de...

des de temps de Caïm i Abel,
per dir-ho d'alguna manera,
des del començament dels temps...
Sempre envegen alguna cosa q no tenim
i enyorem allò q ja hem perdut.

Els canvis haurien de ser per bé.
Les coses inevitables les hauriem de tenir més assumides.
Hauriem d'aprendre a assimilar els sentiments 
q ens envaeixen quan alguna cosa se'ns trenca.

Els canvis haurien de ser per bé...

Montse.

I QUÈ?? I COM??!!

Tinc coses dins q haig de treure....
Coses a la ment, al cor... a l'ànima...

Sensacions estranyes, q no sé com gestionar...
Bé sí, sé què, el q no sé és com... 

Es pot entendre?

No sabria dir com han anat els últims anys...
l'últim any...
els últims mesos...
els últims dies....

Hi ha coses que costen assimilar,
molt cops pq no volem fer-ho,
no vull,
em nego!

No vull fer cas a aquesta veueta q em tarareja cançons q no vull escoltar.
Vull coses alegres, divertides...
La crua realitat hauria d'estar més guisada.

Montse.

DIVAGACIONS, IMAGINACIONS I TOMBS QUE NO PORTEN ENLLOC

La seva ment divagava
i els seus dits colpejaven rítmicament la taula.

No tenia control sobre els esdeveniments.

La seva mirada oscil·lava entre algun punt indefinit
a l'altre costat de la finestra,
el sofà i la paret.

Fora d'aquests llocs,
el món era una successió de foscos.

El somriure d'ell havia estat el que l'havia captivada.

Ara només necessitava uns minuts de reflexió,
desprès dels que sacsejaria el cap per eliminar la boira
que cobria la seva ment.
Es posaria a pensar en una altra cosa,
potser en aixecar-se i actuar.

Abans d'aconseguir-ho
la seva ment tornaria a badar.

Això no podia passar,
s'ho repetia una i altra vegada.

Ella no era així.

Si havia de perdre el temps,
preferiria fer-ho follant o amb quelcom interessant...

Però així era ella,
pensativa, distreta, imaginativa...

Tard o d'hora es preguntaria el perquè.

Però per això encara haurien de passar algunes nits més....

Montse.

PODRIA DIR... HAURIA DE FER...

Podria dir de  mi mateixa, q no sóc gaire especial, q sóc una més del molts q habitem aquest món...
Podria dir, també, q...sóc maldestre, embrollada, caòtica i un xic, per no dir molt, desordenada i mal organitzada...

Podria dir q tinc un punt d'hipocondria q pot amb mi, q m'obsessiono més del compte amb coses q no tenen més del q hi ha, sense haver de donar-hi més tombs del necessari pq no porten enlloc més q sense obsessionar-me...

Podria dir q tinc un toc de T.O.C., o com a mínim és una de les explicacions mig lògiques q crec haver arribat a trobar...o potser és un efecte secundari de la meva hipocondria...

JO QUÈ SÉ!!

També podria dir q sóc llesta, aguda, divertida, fidel, afectuosa, protectora...., fins i tot , pesada!

El q sí tinc clar, és q no em valoro com ho hauria de fer, q no m'estimo com em mereixo... ( estic en procés ). Total, q no em valoro, i si jo no ho faig...qui ho farà???

Possiblement, si aprenc a fer allò q necessito fer per mi mateixa, les coses q faci, les faré millor...

Oi q sí?

Montse.

P.D.:  Escriure aquestes reflexions "profundes" a aquestes hores deu ser un clar símptoma q el toc del            meu T.O.C. , existeix!

Apa, bona nit!!

DUNGEONS & DRAGONS

Porto dins meu una mena de monstre, q a temporades es manté adormit profundament, tan profund i plàcid q sembla q ha marxat.
Doncs ha tornat a despertar i aquest cop sembla q el descans li ha anat força bé, pq el cabron  ve amb força, i amb tanta fam q em devora les forces, l'energia i les ganes de seguir endavant, de lluitar contra ell i fa q em faci un embolcall sota la manta en un racó del sofà i m'endinsi en un món de fantasia q a voltes es fa anomenar netflix, o alguna cosa semblant, q m'immobilitza , paralitza i bloqueja.
De tant en tant em sento reviscolar, faig la intenció de bellugar, ho aconsegueixo i començo a fer coses i tot!!, però el sofà ( maleït ell) em torna a atrapar, fa q desaparegui de nou, com quan toques un cargol i s'amaga dins la closca.
Em sento dins un núvol ple d'aigua q s'ha de buidar i descarregar, en tempesta si cal, però li costa buidar-se per deixar q els raigs de sol arribin a passar.
Fujo d'aquesta cova q havia estar el meu refugi i s'ha tornat fosca i tenebrosa. Fujo cap l'espai obert i lluminós a carregar-me d'energia i poder vèncer d'una vegada per totes aquest maleït monstre.

NO ET DEIXARÉ DEVORAR-ME!