MÓN BLAU.

A mitja nit
no hi havia ni un núvol sobre la ciutat.
Vaig mirar per la finestra
i vaig veure passar unes cuques de llum,
suposadament imaginacions meves,
a l'hivern no n'hi han de cuques de llum... ,
o si?

Mínimes claredats sobre terra fosca
q a mida q m'apropava
deixava veure més dels seus voltants.
No semblava possible
i de cop,
vaig saber q hi arribaria.

Quan més aprop hi era,
és quan més em semblava
q no hi arribava.

Realitats,
més o menys interessants,
sempre útils, o no,
en les q es barregen persones i llocs,
on la consciència i les emocions
es van col·locant en nínxols de memòria.

Darrera va quedant
el món immens,
les llums d'escena,
les mítiques ciutats...
Davant queda
la incertesa del món blau
q se'm presenta davant dels ulls.

Queda la enorme muntanya
de deures i de somnis
q fan el dia a dia de qualsevol ésser humà.

Montse.

SOBRE PAPER.

Cada paraula sola,
busca una paraula nova.

Cada silenci
busca trencar-se amb un so.

Cada punt
va seguit de més punts...

Un cop vaig llegir:
"escric pel sol plaer de dibuixar formes sobre un paper en blanc"

Aquest blanc
em recorda
q sempre hi ha coses per dibuixar,
i no cal q siguin dols,
ni cal q sigui amb sang.
Poden ser llums de colors,
escrits amb somriures.

Montse.

PETITA GRAN TROBALLA

En certs moments
en sentir-me buida,
sola,
desemparada,
giro el cap
i tot s'esvaeix.

Allò q fa
q em senti plena,
orgullosa,
emocionada
i molts cops,
desmereixedora de tot.

Giro el cap
i d'una o altra manera
hi és,
sempre hi és...

Tanco els ulls
i sento l'emoció
i alhora
l'egoisme dins meu.

Molts moments
tinc la sensació
de tenir més del q mereixo.

Obro els ulls de nou
i l'orgull del guardonat
m'envaeix de nou.

Rebre tota aquesta estima
em fa sentir premiada
dia a dia.
Suposo
q l'amistat és això,
un tresor pel camí. 

Montse.

ALERTA.

Minvada,
apàtica,
estèril.

Desidia insoluble
q m'assetja,
s'aferra com una paparra
i no m'allibera.

Perduda,
espantada,
indecisa.

El camí s'ha enfosquit
i no veig trajecte possible.

Atenta,
curiosa.

Oberta a l'aventura,
il·lusionada per les coses noves,
esperant opcions.

 

Montse.

UNA TARDE MÉS

La claror del sol travessava lleugerament les seves parpelles.
Seguia amb els ulls clucs gaudint de l'escalfor.
Feia dies q enyorava els banys de sol.
La tardor s'havia presentat gris.

Com molt altres cops, havia pujat al terrat.
Pujava a llegir,a escoltar música, a escriure, a gaudir del sol...
en definitiva, a desconnectar.

Era com si pujant un pis més, el món canviés,
com si sortís al cel,
com si allà dalt no importés res de res...
I en part era així, una desintoxicació...

Aquella tarda en tenia prou en estar estirada a l'hamaca,
amb els ulls tancats i deixant q el sol l'acaronés.
No li feia falta res més,
ja li estava bé l'aïllament q li proporcionava aquell espai.
Fins hi tot perdia la noció del temps...

Ara, a les portes d'un hivern
q semblava presentar-se més fred i humit q de costum,
aquell terrat era el seu bot salvavides
i pensava aprofitar-ho sempre q pogués...

 

Montse.(16-10-2010)

FOSCOR

La foscor
ens envolta per sorpresa,
de sobte
i molts cops
amb una crueltat impressionant.

La foscor,
quasi sempre va acompanyada de gelor
i se'ns incrusta molt endins.

Quan sembla q la foscor
no pot ser més negre i espessa,
apareix una espurna de llum.
Una llum q es va engrandint
i ens reconforta el cor.

La foscor
es transforma en penombra
i mica en mica
el caliu en l'ambient es deix notar.
La penombra es va obrint
donant pas
a la millor de les llums.

Només cal
donar-li el tems
q necessita per créixer.

Montse.(15-10-2010)

TARDOR

L'aire de la nit em refresca la cara tot tornant a casa de matinada.
Plovisqueja suau i per alguns revolts del meu camí, oloro la terra mullada.

Tot passejant recordo quan la tardor em feia marcir; semblava un arbre de fulla caduca q anava perdent la seva vesta i restava tètric tot l'hivern.

Ara, tot d'una, em trobo passejant sota la pluja, gaudint de la fresca i de la varietat de tons daurats q em dóna aquesta tardor als pocs arbres de la ciutat.

Jo q sempre he estat de primavera, em sento còmode a la tardor.
Serà per les mandarines o pels bolets?
O per les castanyes i els panellets?
Tant és.

És tardor i aquest cop no em desagrada.
Tot i q el dia es fa curt i plou més i ja no ve tant de gust seure a la fresca de la nit.

La pluja ens aporta aigua...
i l'aigua ens aporta vida...
Q arbitari seria creure q un dia de pluja és mala cosa, veritat?
El mateix passa en altres circumstàncies de la nostra vida...
primer semblen grisos i tristos... però guarden llavors precioses q tard o d'hora floreixen...

Aviat encendré la llar de foc...
Gaudir de la companyia de les flames amb un bon llibre i alguna delícia per beure...

La tardor tb m'apropa a moments màgics...
 
Montse.(14-10-2010)

BUSCANT, BUSCANT

S'havia passat gran part de la seva vida buscant la felicitat.
Havia seguit tots els camins possibles.
Havia formulat centenars d'estratègies per aconseguir trobar-la.
Havia recorregut rutes q havia dissenyat amb molta cura,
seguint totes les pautes marcades.
I no donava resultat.

Hi havia invertit molt temps, potser massa.

Potser havia tingut el passat massa present;
potser l'havia engrandit,
provocant així, q el pitjor del seu passat
semblés molt més pitjor en el seu present.

S'havia preocupat massa en ser la persona
perfecte mereixedora de la felicitat.
Va creure, fins i tot,q agradant als altres,
ells li proporcionaries allò q tant anhelava.

Buscant, buscant, s'havia perdut alguna sortida o posta de sol.
S'havia perdut el plaer q pot produir escoltar com cauen les gotes de la pluja, a través de la finestra.

Un dia, però, va fer una parada en la gran creuada particular.
Es va dedicar a mirar tot allò q se li presentava davant dels ulls.
Va descobrir part d'allò q sempre havia tingut allà i mai se n'havia adonat.
Es va descobrir a si mateix admirant un munt de coses,
aparentment noves als seus ulls,
q li feien esbossar un lleuger somriure.
Va notar com els ulls somreien al contemplar-ho tot.

Es va dedicar a fer el q li venia de gust,
sense necessitat d'agradar ningú altre.

I sense adonar-se'n, se'n va adonar q en un petit racó dins seu,
el cor estava alegre.

Va decidir aleshores, canviar el ritme de la cursa,
fent parada de tant en tant i pq no?,
alguna parada i fonda.

Va descobrir q hi ha coses i moments q no cal sortir a buscar.
Q parant-se a mirar amb cert deteniment, hi eren.
Q hi ha moments per córrer
i d'altres q només cal degustar.

Montse.(11-10-2010)

DIUMENGE, PLOU...

Tardor, al carrer plou.
És migdia i no m'acabo de despertar del tot,
una mena d'enganxina s'ha apoderat de les meves parpelles
i per molts cops q m'hi passi aigua,
no deixen d'enganxar-se.

És un d'aquells diumenges
q em quedaria sota les mantes tot el dia.

Vaig a la nevera a inspeccionar q em puc fer per dinar,
està pràcticament buida,
si segueix així, d'aquí uns dies hi podria haver
un parell d'aranyetes fent puenting entre els prestatges...

Una mica d'espinacs, alguna cosa de peix...
fins hi tot em pot sortir un menú equilibrat!

Sembla q ha parat de ploure,
però no té pinta q hagi estat l'últim ruixat del dia.

Surto al balcó,
m'agrada la frescor de després de la pluja.
No es veu ningú pel carrer, normal;
diumenge, hora de la migdiada i plou...
qui hi hauria d'haver?

S'apropa un altre núvol gris fosc,
ara pot ser un bon moment.
Si, crec q és bo, ho faré!

Diumenge de tardor, plou...

Un llibre, un te i possiblement una cigarreta...

Serà la meva tarde perfecte
abans d'anar a treballar.

Montse.(10-10-20101)

EL TEMPS

No té pressa
i mai es para.

Tic-tac, tic-tac.

El temps passa impassible,
no té cap mena de recança vers ningú.

Tic-tac, tic-tac.

Dono tots els minuts de la meva vida
per passejar al costat del temps.

No vull veure passar la vida
per davant dels meus ulls;
vull passar per la vida
amb els ulls ben oberts.

Tic-tac, tic-tac.

Badar,
riure,
plorar...

Hi ha moments per tot,
no vull deixar-me res.
Vull mirar-ho,
tocar-ho,
sentir-ho,
tot, tot, tot.

Tic-tac, tic-tac...

Montse.(9-10-2010)

NO HO PRETENIA, I REALMENT ERA AIXÍ...

No estava dins els seus plans fer-li mal.
Mai a la vida se li hagués acudit.
Realment se l'estimava massa per això.

Li agradaria estimar-lo d'una altra manera,
potser com ell se l'estimava.

Es sentia culpable de no estimar més.
De no parar de rebre amor
i no poder-lo tornar en la mateixa intensitat.

Es sentia egoista de compartir amb ell estones
q ell podria compartir al costat d'algú altre q li tornés el sentiment
i alhora, es sentia feliç de tenir-lo al costat.

No podia deixar de pensar
q els sentiments són complexos
i no es poden controlar.

S'estimaven molt
i els dos aprenien cada dia
a deixar-se estimar per l'altre
de la manera q ho feien.

L'una no era millor q l'altre.

La part més important era,
el respecte mutu q es tenien
en l'estima q es professaven.

 

Montse.(6-10-2010)