ENCANTERI EN LA NIT.

   Treus la llengua i amb la punta
fregues el meu entrecuix.
Acaricies lentament.
Observes com el meu melic tremola.
La teva veu s'extasia amb la meva,
amb els sons redundants de la meva boca.

   Moviment rítmic;
s'ajunten el teu esperit amb el meu,
comparteixen un sol cos, 
les teves mans i les meves.

   Et dibuixes en moviments,
en ones de silenci.

   La teva pell sobre la meva,
recorre les meves entranyes,
m'altera cada una de les meves cèl·lules.
La nit del teu cos
és al meu cos.

   En la teva aroma,
q surt com l'aire,
tu em penses
i cada pensament teu
es reflecteix com l'aigua en la teva mirada.

   El teu alè em recorre
i el fred dels teus llavis
és desig pur,
és un embruix en el record.
Una mirada teva, fa q
la tendresa del teu pit,
els llavis q em beuen
i tot tu,
siguin amb mi.

   Encanteri de la nit,
del teu cos nu,
dels teus llavis, 
del teu pit, 
de la teva veu, 
q en silenci gemega
en arribar a aquest cos.

   Orgasme del teu cos al compartir el meu,
cos lletós q en silenci, s'expressa en mi.

   Amor de pensament,
q en la llunyania
va estar en el meu silenci,
el silenci de la meva veu
q amb el teu cos
es reflecteix en la llunyania.

Montse.

JA NO.

No entenem el valor dels moments, fins q s'han convertit en records.

Davant em queda, la incertesa d'un món blau q se'm presenta davant els ulls.

Queda, la enorme muntanya de deures i somnis, q fan el dia a dia de qualsevol ésser humà.

Ja no recordo la teva veu, ni les últimes paraules q ens vam dir, ni tan sols, el dia q van ser dites.

Ja no recordo el caliu de la teva mirada, de la teva mà sobre la meva.

No recordo la comoditat de la teva espatlla en repenjar el meu cap, quan ens assèiem al sofà per veure una pel·lícula.

Tampoc recordo el teu silenci acollidor quan anàvem, tot passejant a l'espigó, a veure el mar i escoltar la seva remor.

No recordo com m'acompanyaves fins entrar al cotxe, paraigua en mà, quan plovia.

Tampoc, la gràcia q em feia q tinguessis detalls de cavaller del segle passat.

Ja no recordo l'últim petó q ens vam fer...

Montse.

GRIS ENDINS.

Q raro... plou...
Em llevo i miro al cel; 
un cel d'un gris clar, ben atapeït, compacte, 
d'aquells q al mirar et fa agafar fred.

Un colom ha volat ras davant el meu balcó, gairebé no l'he vist, 
deu intentar allotjar-se sota alguna cornisa per tal d'evitar la pluja.
Una pluja fina, d'aquella q no es veu i va calant mica en mica, 
fins adonar-te q tot és ben xop.

Escodrinyo l'horitzó amb la vana esperança de percebre el despuntar del sol.
Despesa inútil!! no es deixarà veure.

És novembre i ja hauria de ser abril.

Serà un hivern llarg.

                Montse.

GARGOTS SUBTILS DELS MEUS ANHELS.

Observo, des del llindar de la balconada, com plou, 
des de la penombra de la cambra, només il·luminada 
per alguna q altre llum de sal i unes quantes espelmes.

S'apropa a mi, em frega suaument les espatlles amb la punta dels dits,
no puc contenir un lleu sotrac en el q es ratifica el nostre pacte d'eterna complicitat.

Sense adonar-nos, ens trobem ajaguts sobre la catifa, 
farcint-nos de petons, gairebé, a tots els racons possibles.
Iniciem un llenguatge sense paraules, 
només mirades, carícies, sospirs i gemecs...

No cal dir res, no calen exigències.
L'un sap q vol l'altre segons reacciona cada cos, 
amb la mirada, 
amb el ritme desordenat de la respiració quan es mescla amb els gemecs.
Ens fem l'un a l'altre...

Recuperem la serenor...
Silenci...
Sento la resta de la pluja regalimant...
Encara em relaxo més.
Dormo...

Quan desperto, encara dormites al meu jaç.
Surto de puntetes dels meus dominis.
M'assec davant la taula i recupero aquell paper ple de gargots, l'omplo de més,  dibuixo horitzons desconeguts.

Apago la llum i torno a la teva vora.
Seguiré dormint...

Montse.

CAMINS DESENREDATS.

Fèiem camins paral·lels q, de tant en tant, es creuaven 

i compartíem, amb ànsia, un anhel desitjat.

Potser, m'havia acostumat a la companyia del no-compromís,

al petit antídot de la solitud triada,

a l'escalfor quan el fred s'apoderava del meu cos nu.

Potser si...

T'has creuat amb un altre camí, més paral·lel q el meu, 

i heu decidit fer-ne part junts i me n'alegro...

i m'entristeix en part i alhora.

I ara em trobo, essent jo la q intenta discernir alguna lletra 

en el traç confús q se'm presenta davant meu;

una mena de buit dins meu q no aconsegueixo entendre.

Era, potser, q amagava algun sentiment amb la muralla de la meva individualitat?

Seguiré el meu camí, sabent q el teu,

continuarà estant paral·lel al meu, tot i no creuar-se,

i espero, per la il·lusió q et veig als ulls, 

q no es creuïn més.

Montse.

HAURIA...

       Entrepussar mil vegades amb la mateixa pedra...

       

       Encadenar en un full en blanc,

un mot darrera un altre, sense sentit molts cops,

o, potser, amb el sentit tan amagat q no s'entén.

També pot ser, q transcrigui missatges subliminars,

q ni jo mateixa reconec...

       Ja arriba el temps en q s'oxiden les muntanyes,

 en q l'humitat ho intenta cobrir tot,

en q els dies s'escurcen 

i et venen ganes d'amagar-te sota les mantes

i no sortir fins a la primavera florida.

       Hauria de treure el nas per sobre els llençols,

ignorant el vent q bufa, les sirenes llunyanes,

observar com s'amaga el sol

i es lleven les estrelles,

cobrint la nit fosca amb un discret i esplèndid llençol...

       Hauria de deixar anar les cames 

cap els camins q elles triessin per mi,

badant pels racons, descobrint, redescobrint...

       Hauria, hauria... 

Montse.

REDESCOBRINT.

     Passejava per aquells carrers, 
ara abandonats i ruïnosos, 
q l'havien vist gaudir de la infantesa.

     Li venien al cap infinites imatges dels carrers plens de vida, 
de veïns parlant per les cantonades i els portals. 
I a les botigues?, q es feia repàs de la vida dels altres com si res.

     Passejava, per aquells carrers q, feia anys,
 pensava q deixava enrere per sempre, 
q la nova adreça seria millor, q ho va ser, però...
 mai hagués pensat q tindria nostàlgia dels carrer grisos i deixats, 
q amb el temps, semblaven carrers fantasmes, 
ni q per algun racó, comencessin a remodelar algun q altre edifici.

     Passejava amb la càmera a les mans,
intentant veure aquells racons q coneixia tant,
amb uns altres ulls, 
i descobria coses q mai havia vist 
i sempre havien estat.

     Somreia, mentre intentava atrapar imatges,
li agradava redescobrir el barri antic
i adonar-se q, entre d'altres, 
encara restaven antics cartells d'antigues petites bodegues
on anava a buscar el vi pel pare i els iogurts 
pels seus germans i ella.

Montse.

VA SER

     Tot va passar com va passar,
ni com, a vegades, el meu record s'entesta a fer-me creure,
per protegir-me de... res,
absolutament res, 
ni com voldria q hagués passat.

     El fum s'esvaeix, com els meus records
i perdura el perfum del q vaig viure,
desitjant seguir vivint.

Montse.

PAISATGES A MIG FER

Asseguda, com molts altres dies, en un racó del terrat,
observo els núvols com passegen empesos pel vent,
fent formes impossibles o reconegudes, 
depèn de la mirada del moment.
La brisa bufa suau i fresca...

Miro les teulades aparentment inactives,
plenes d'antenes, estenedors i aparells d'aire.
Una grua al costat de casa,
puja unes plaques solars  a un bloc en obres...

Des d'aquí dalt, tot sembla a mig fer,
sembla q mai s'acabarà,
ja fa molt q dura... 
Grues abandonades en edificis inacabats,
terrats solitaris on, 
si no fos pq cada cop q pujo al terrat, 
el paisatge, ínfimament, a variat...

Sé, o potser ho desitjo enèrgicament,
arribarà un dia, en q ho miraré amb mirada diferent,
i veuré q les coses a mig fer, es van acabant;
després quedarà el manteniment,
i la visió serà equilibrada...

Montse.

INTENTANT DE NOU

Trossos de paper esquinçat,
esborralls,
paraules perdudes, 
frases incompletes,
idees a mig imaginar
volen pel meu voltant.
Llibres amuntegats,
pàgines assenyalades,
paràgrafs subratllats.
Basts plagis disfressats,
intentant fer-se passar
per novetats inexistents.

Montse.

BON DIA.

S'apropa a ella i li besa la comissura dels llavis.
"Aniré fent"- li diu a cau d'orella mentre ella remuga entre somnis.


Recull la roba q fa unes hores han escampat amb delit;
deix la d'ella doblegada a la cadira i, després d'un breu viatge per la dutxa,
es vesteix i es torna a apropar a cau d'orella, 
aquella en la q ha xiuxiuejat fa estona,
i feia q ella s'esborronés tota, només sentir la proximitat del seu alè, 
murmurant-li ara: "Ja et trucaré" .
Li besa el coll, observant com obre els ulls i li respon amb un somriure.


S'ha llevat i ha marxat, com els altres dies.
No els sap greu no esmorzar junts,
de fet, no recorden haver-ho fet algun cop...


Ella es remou al llit i mira cap al sostre.
S'estira de braços i cames, satisfeta.
Encara romancejarà una estona més.

Montse.

SI CAL...

Tornaré d'allí on hagi fugit,
ballaré al voltant del foc, 
cremaré totes les penes.
Saltaré la foguera de les pors
i si cal,
baixaré al fons obscur
de les meves covardies
per desemmascarar-les , si fa falta.
I si fos realment necessari,
les envestiré
per tal q no em tornin a caure a sobre,
per evitar q m'ofeguin,
q m'enceguin de nou...
Mentrestant,
somriuré als paisatges 
q se'm puguin presentar al pas,
no sigui q se m'escapi
algun tresor amagat.

Montse.

PEL BULEVARD DEL SABINA

Se m'escapa la vida,
com les gotes de pluja al caure.


Al matí,
m'oblidaré del rellotge,
mossegaré la poma prohibida,
deixaré la reputació 
als peus del llit...


M'enamoro de tot,
em conformo amb gairebé res:
un somriure,
una mirada,
un aroma 
i el q bonament la vida em regali.


I si una llàgrima 
mulla per casualitat
una foto vella,
descobriré tranquil·la
q no totes les amargors amarguen.


Montse.

MATINADES

Mig arraulida

amb els llençols embullats a les cames,

evoco els batecs accelerats, 

les carícies càlides...

Mig arraulit,

enganxat a mi, 
et sento al clatell...

La mà a la cuixa

dibuixant cercles desordenats.

La foscor comença a trencar,

de fons, sento el campanar,

de prop, la cantarella del teu respirar

m'acompanya a dormitar.

Montse.

BALLEM

Els cossos nus ballen
amb les mans saberudes
de la saviesa apresa 
i oblidada la vergonya.


Els malucs es mouen
amb la indecència volguda
la boca humida,
llengua entremaliada...


Nua i estremida
entestada en la recerca
del plaer en els teus ulls.
Les veus contingudes i explosives
emeten la melodia
de l'orgasme desitjat.


Montse.

MAI...

Mai ens diem q ens estimem...

mai quedem per veure'ns al dia següent...

Les nostres vides van per camins diferents

q de tant en tant es creuen...

Compartim converses i rialles,

dinars, sopars i algun q altre esmorzar...

fins i tot,

compartim el llit i la passió

q, en certa manera, ens tenim.

No sé quan ens tornarem a veure,

no em preocupa...

Ens utilitzem quan ens trobem sols...

No sé si és bo o no,

tampoc em preocupa...

Mai et diré:"t'estimo",

mai et demanaré q et quedis amb mi,

mai et confessaré q en les nits de melangia,

t'enyoro,

traïda per la meva soledat,

acceptada, fa temps, com a companya.

Montse.

UNA TARDA COM AQUESTA.

En una tarda com la d'avui, q gairebé no ha parat de ploure, 
q el so dels trons m'anava acompanyant la solitud d'una tarda de tempesta, he intuït un espectacle de llums naturals.


En una tarda com aquesta, q et ve de gust una xocolata calenta 
i quedar-te arraulida en un racó del sofà amb un llibre a les mans, he repassat capítols de la meva novel·la personal, 
aquella q de moment, no te fi.


En una tarda com aquesta, no ens vam separar gairebé ni un  segon. No existia cap altre món q no fos el nostre.


En una tarda de pluja, no ho puc evitar, 
et torno a enyorar, somric amb el record 
i segueixo escrivint capítols nous de la meva novel·la.


Montse.

BON DIA!!

El matí s'ha llevat tranquil, fresc,
com la fruita acabada de collir,
encoratjant-me
per començar el dia amb ganes.

Com molts altres matins,
he sortit al balcó a estirar el cos
i saludar el cel.

Per variar,
tot sentint les campanes a missa,
m'he quedat mirant el moviment de la ciutat,
hi ha cotxes q tenen una raspera important.

M'arriba la flaire 
de l'obrador de la pastisseria
q tinc a tocar de casa,
em fa despertar la gana,
millor entro...

A LES PALPENTES.

Tot d'una, qualsevol tarda,
alentirem la conversa
i ens emprovarem noves paraules.
Seductorament, amb tota la intenció,
dibuixaré amb els dits el perfil del teu cos
i et convidaré a mirar-me,
a mirar-nos, 
en el mirall de les complicitats.


A les palpentes,
evocaré paraules tendres en silenci
q faran estremir les parets dels sentits.
Diràs llavors 
q el desig ha vençut al seny,
i jo et diré q l'amor em vessa 
per les conques de les mans.


Serem damunt la corda fluixa del destí,
si l'atzar o els déus 
no volen impedir-ho.


Montse.

SEGUEIXO CORRENT.

Segueixo corrent,
busco q allò q no es pot veure amb els ulls
m'aturi de cop.


Segueixo corrent
sense trobar la direcció adequada,
encara res m'ha frenat.


Segueixo corrent,
buscant aquell somriure imbècil
q no es pot desenganxar del rostre
ni amb el més potent dels dissolvents.


Segueixo corrent
tot i la por
a passar-me de llarg alguna parada.


Segueixo corrent...
i encara no sé perquè.


Montse.

PETITES DISSERTACIONS.

Un petit dia gris
enmig de grans dies assolellats.
Un petit núvol fosc
enmig d'un cel immensament blau lluminós.
Del tot normal
enmig de les rareses
d'un món quotidià i complicat.
Un petit gra de sorra a la sabata,
només cal treure-la del peu,
buidar-la
i seguir caminant.


Montse.

PRELUDI.

Estava a punt 
d'entrar en un son profund,
ho notava.
Notava com la voluntat de fer res 
l'abandonava
i el seu cos era incapaç de bellugar-se 
i alhora,
el seu cervell li ordenava q no ho fes
per no desvetllar-se.
Tot amb això 
es va notar una llàgrima a l'ull dret
a punt de voler lliscar-li pel costat del rostre,
direcció a l'orella.
Però la voluntat de la llàgrima 
estava paralitzada,
com el seu cos
i el seu cervell, 
encara despert,
esperava sentir 
el regalim de la llàgrima avall.


No entenia
el pq d'aquella llàgrima,
no recordava
si minuts abans
hi havia hagut algun motiu
pq brollés del seu ull dret.


Semblava q el seu cervell 
es començava a dormir,
ordenant encara,
amb el temps q li restava,
q el seu cos romangués quiet,
q ni tan sols respirés profund
per no esperonar-lo a despertar.


Com podia ser 
q no recordés mai aquest instant,
el preludi del son profund?


Estava descobrint,
tot vivint aquest preludi,
q era la millor part del son
i tan mateix pensava
q seria una llàstima 
no recordar-ho l'endemà.


Va dubtar un instant 
a llevar-se i escriure les sensacions 
abans d'oblidar-les,
però el seu cervell,
ja adormit,
li ordenà romandre immòbil.


Montse.

AMB "TEMPS LLIURE"

I ara q tinc tant temps lliure i q per la balconada entra tanta llum, em dedico, certes estones del dia, a llegir tots aquells llibres q he anat recollint al llarg de tots aquests anys i no m'havia donat temps a llegir. 

És clar q treballant a hosteleria vint-i-un anys seguits, no és q me'n quedés gaire de temps lliure, però no en necessitava tant per poder-los comprar, somiant q sempre trobaria un moment per fer-ho. 

I ara, apropant la butaqueta a la finestra, em poso al dia de tants llibres acumulats. 
Uns q distreuen, uns q informen, altres q fan viatjar a mons llunyans... 

La veritat és q tinc una mica de tot i, possiblement, alguns no els compraria ara, però sempre pot ser interessant de retrobar els gustos del passat. Per què no? 

I amb una mica de sort, em tornaran a agafar ganes d'escriure, d'inventar-me coses noves o de trobar paraules adequades per explicar qualsevol cosa q se'm pugui passar pel cap. 

Potser el pas de dues persones pel carrer m'inspiren a imaginar a on va o d'on venen o del q parlen o potser q pensen. 

Potser aquest noi q passa ara va assajant mentalment les respostes més encertades per la propera entrevista de feina; i el nen de més enllà somia el berenar q l'espera a casa quan arribi. 

I jo seguiré posant-me al dia, pàgina rera pàgina. 

Montse.

DAVANT TOTS.

Amb la solemnitat acostumada
a punt d'alçar la veu davant de tots,
disposat a compartir el discurs 
q tants cops havia revisat en la seva ment.


Amb el cap alçat
i l'expressió digna,
volia pronunciar, o potser cridar,
aquelles paraules assajades
tantes vegades repensades,
creient-se sabedor de la veritat absoluta.


Fixant la mirada al capdavant,
obrí la boca per iniciar el monòleg
i no li sortí ni un sol mot,
ni tan sols un petit so.


Es dedicà a observar
el q se li presentava davant els ulls,
tancà la boca
i es limità, senzillament, a somriure.


Montse.

Fa dos dies va ser Sant Jordi...

Fa dos dies els carrers es van omplir de llibres , roses i gent.

Per Sant Jordi tothom es llença als carrers a celebrar la diada.
És el nostre patró i tothom participa de la tradició. Perfecte.


D'aquí dos dies serà el dia de la nostra patrona, la Mare de Deu de Montserrat, la Moreneta com ens agrada anomenar-la els catalans, però jo em pregunto: 
Pq no s'omplen els carrers de gent i flors i llibres? 
Si ja sé q són tradicions exclusives de Sant Jordi... 
però no hi ha manifestacions públiques per la Mare de Deu? 
És q la Moreneta, com a bona patrona, no es mereix una gran festa pels carrers?


Jo com sempre, evident pq em van posar el seu nom, faig la meva festa particular, tot i q intento gaudir força de la diada de Sant Jordi, i fa dos dies en vaig gaudir i participar ajudant a vendre roses.  Em va agradar de formar part i aquest any vaig recollir quatre roses i cap llibre (els llibres els rebré en breu).
Vaig enyorar el voltar per les parades de llibres...


Montse.

A ella...

La mare em parla, amb una barreja d'excitació i tristesa de la seva infantesa.
De com l'àvia se les enginyava per portar un plat a taula, mínim un cop al dia.
De com, en la pre-adolescència, ja treballava i just entrant en ella, va viatjar a cents de quilòmetres, amb gent desconeguda i q gairebé sempre, parlaven un altre idioma, i de com s'hi va estar uns anys tota sola, recollint diners per poder portar la resta de la família a viure amb ella.


De com amb els anys, aquell poble q li va semblar tan gris en arribar, es va apoderar del seu cor.


De com va seguir fent vida aquí, de com va conèixer al pare i de quant agraïda està a Catalunya d'estar a punt de fer setanta anys aquí.
Q s'ha sentit acollida i q el seu sentiment vers aquesta terra nostra, és tan gran com si fos nascuda aquí i q com ella sempre em repeteix: Com no sentir-me catalana, si he fet tota la vida aquí i els millors moments d'ella els he viscut a les seves terres.


Cada cop  q ella m'explica els records de la seva vida, fa q em senti orgullosa de la meva mare, de l'agraïment i, sobretot, estima q li té al nostre país.




Montse.

BENAURADA

No plou a bots i barrals.
I fent ja molt q no plovia, no ho farà gaires dies més, com a mínim això diuen els pronòstics, de fet, diuen q demà pot tornar a sortir el sol.


Ja sé q jo no sóc gaire amiga de la pluja, més aviat, no sóc amiga dels dies grisos i foscos, però agraeixo quan fa molt q no ens visita i observo l'alegria de terra i plantes deixant-se acaronar per l'aigua.


Agraeixo quan hi ha colors q reviuen i com apareixen olors desitjables.
Agraeixo la frescor q proporciona fent desaparèixer l'aridesa q sembla voler acaparar-ho tot.


En ocasions, en retrobar la pluja anhelada, deixo q m'envaeixi per complert. Deixo q llisqui cos avall, fins i tot, algun cop he ballat sota la pluja, he rigut, he cridat.
I aquell instant d'alliberament m'ha donat una idea del q pot ser un tros de paradís.


Benvinguda pluja, benaurada.


Montse.

GOTA D'ENYOR.

L'enyor s'amontega,
com l'aigua per formar núvols
i quan vessa saturat
regalima sentiments oposats.


L'enyor genera buit dins meu,
buit i lleugeresa,
amb una mena de bri d'alegria
per haver sentit
tot el que he arribat a sentir.


El record d'aquests sentiments,
de les sensacions, 
dels espasmes de plaer
per una simple carícia,
alimenten el meu enyor.


Montse.

L'HORA MÀGICA DEL DIA.

     Ara mateix fa un sol q enlluerna.
Els seus rajos entren per la finestra creuant la petita esfera de cristall tallat  q hi tinc penjada, q fa,tal com diu la meva amiga, q s'escampin petits petons de fada per tot arreu.
Fa q tot estigui ple de colors i de llum.
     
     Aquesta hora del dia m'alegra, no puc evitar de quedar-me badant els reflexos per les parets i esbossar un dolç somriure.


     Observo els colors de l'arc de Sant Martí q s'escampen per les parets i com, lentament, tan lentament q sembla q no es belluguin, van envaint les fotografies de capvespres q hi tinc penjades.
Fa un contrast curiós, si més no per mi.


     Resulta ser q en aquesta hora del dia, casa meva es torna màgica. 
Q les bruixes, les fades i els àngels  es troben, en algun racó q no puc veure, i celebren la vida. 


     M'agrada imaginar q casa meva és màgia a plena llum del sol i de com crida a algun q altre pardalet a passejar-se per davant del meu balcó.


     I si ara, quan encara queda una mica perquè finalitzi l'hivern, ja noto aquesta mena de joia primaveral, q passarà quan esclati plenament?




Montse.
   

REALITAT PARTICULAR.

En la foscor m'amago,
en el cau dels meus pensaments,
entortolligada a les meves subtils paranoies .


En la foscor tanco els ulls
i m'amago en més foscor.
Em faig un cabdell
en el racó més tremolós de mi mateixa.


Hauria...
podria...
em paralitzo.


El món se m'ha fos,
igual q un glaçó prenent el sol.
Però, realment, 
què s'ha fos?
quin món tenia?
quin món tinc?
Desorientada.


Sempre he tingut una pauta a seguir
i ara me n'haig de construir una de nova.
M'agradaria trobar
la fórmula secreta del gran encanteri
q poses tot al seu lloc
en un instant fugaç.


I aquesta por 
q s'entesta a conviure amb mi,
és fa més gran, 
invasora per moments de la meva raó.
I lluitaré contra ella,
com sempre faig,
sense deixar vèncer
la por q habita en mi.


Sorolls,
pensaments,
moments de calma, 
rialles...
m'acompanyen a diari;
els grans aliats en la meva batalla.
Q per viure,
només em cal respirar
i donar un pas darrera un altre.


Montse.