Quan era petita, per anar a l'escola havia de passar per davant d'una torradora de cafè. Recordo q aquella olor em fascinava, quasi m'hipnotitzava. Cada cop q hi passava, les meves passes eren cada cop més lentes, volia aprofitar cada alè d'aquell aroma. Era tan agradable q fins hi tot em donava caliu.
Enyoro les olors de la meva infantesa.
Hi havia una altra q també m'apassionava, la del forn de pa on anàvem sempre. Era un forn de llenya. Recordo q s'hi podia entrar per la part de l'obrador.
Aquella olor em feia venir gana, aqull crec-crec del pa acabat de treure...
Recordo, q en més d'una ocsió, quan a l'escola anàvem d'excursió, d'anar ben d'hora a comprar el pa per fer els entrepans i entrar pel darrera.
La primera impressió, era aquella escalfor q venia només obrir la porta, quin gust a l'hivern.
La segona, la berreja d'olor del pa cuit i la farina crua.
Era un lloc fosc, amb un passadís llarg. Era com entrar en una cova... millor dit, era com passar un túnel i quan arribava a la botiga, es feia la llum.
La botiga era pintada en diferents tons de verd.
La mestressa, una dona dorable q quasi sempre em donava un bastò de pa. Com m'agradava roegar-los. El dia q no me'l donava, les barres arribaven pessigades de la punta...
Si, enyoro les olors de la meva infantesa. N'hi havia tantes i tan bones, com l'olor de la fruita madura, sobretot els prèssecs.
Com és q ara, les olors no són iguals? Potser, pq el pa, ja no és el mateix pa i el cafè ja no el torren en un edifici al mig del poble i la fruita no la deixen madurar al seu arbre...
Quina llàstima...
Montse (7-11-2008)
