Ja no tinc vint anys,
és obvi quan se'm mira.
Ja hi ha més gent q em diu senyora,
q la q em parla de tu.
I sí, ja sé q,
encara hi ha cops q em comporto com una nena
de quinze a pesar d'haver sobrepassat els quaranta,
ja fa uns dies.
Però mira ves, no m'hi veig,
q hi farem!
Hi ha un moment, però,
q me n'adono de l'edat q tinc, quan,
per molt q ho intenti,
les coses ja no em sorprenen com abans.
Enyoro coses, és clar.
Enyoro certes emocions i sentiments
q fa molt q no sento.
Ai, quina nostàlgia d'aquelles primeres vegades:
-la primera agafada de mà per anar a passejar.
-el primer petó ràpid als llavis q em va enrogir.
-el primer ball lent ben enganxadets.
Era tot tan bonic, fresc i net...
i ja porto uns quants dies viscuts...
I què se n'ha fet d'aquella il·lusió amb q vivia les coses?
Es va consumint com la vida a cada minut q passa?
Se m'està entelant la vista per no veure els mateixos colors lluents q veia abans?
Quines preguntes més absurdes!
Millor ho deixo estar...
Montse.
