TOT VA SER.

Tot començà amb un missatge escrit en un petit paper embolcallat en si mateix i amagat, furtivament d'altres mirades, a la butxaca posterior d'uns pantalons ajustats.
Realment, començà abans, començà amb aquell contacte accidental, ensopegant l'un amb l'altre amb la mirada, esgarrifant-se de plaer sense ni tocar-se.

Tot seguí d'amagatotis, amb l'excitació a flor de pell i el desig desbordat q provoquen les relacions clandestines. Reunions secretes, estones robades, romanticisme aparent, patiment plaentment addictiu.
Era tot tan excitant...

Es sentia lliurement captiva, enganxada a una història prohibida q sabia q no tindria un bon final, a aquell romandre neguitosa i anhelant en un racó fosc del carrer, esperant la seva arribada per besar-se com si fos  l'antídot d'un verí mortal. Enganxada a aquell no voler perdre ni un minut de la nit i voler esquivar la matinada, per no haver de fer el paper absurd davant els altres, procurant q els missatges amagats a la mirada no els delatessin.
Algun cop havien anat a llocs llunyans per poder passejar entre la gent agafats de la mà.

Tot va acabar amb una balança q sospesava, aparentment, el legal de l'il·legal.
Va acabar amb una"crac" sec i contundent, esmicolant tot en mil bocins i deixant un buit permanent.
S'acabà del tot en una trucada, amb una conversa curta i concreta, i una negació per resposta.

El silenci s'apoderà de tot.

PARAULES VOMITADES.

Com milers de vegades m'he trobat atrapada 
en lletres escrites per altres, amb la enveja inundant-me les venes i la raó, 
volent fer, sentir, viure i descriure com altres. 
Dibuixo lletres q em surten desbocades de dins, molts cops sense sentit, sense haver experimentat, somiant simplement, i a voltes desitjant viure-les.
Quan el sol inicia el camí d'amagar-se em venen paraules al cap, sense ordre, 
empenyent-se les unes a les altres 
amb presses per sortir, com si d'un vòmit incontrolable es tractés i les planto desordenadament ordenades, 
desesperada per no oblidar-les, embogida a estones per la pluja de pensaments.
La meva ànima somiatruites, es perd enllà, en paratges llunyans on la meva vista no arriba i s'entesta en fer-ho. Tota jo paralitzada enmig d'un món q mai s'atura, abandonant el cos inert q no segueix la meva ment, q vola, ves a saber on i q quan torna, no recorda tots els detalls.
Sé q he estat en llocs preciosos, sé q tornaré, o no, llocs q m'han fet gaudir sensacions impensables, 
no les recordo! i m'entesto a fer-ho... potser malgasto energies i temps... tant és! 
vull recordar-ho tot! 
Vull descriure cada lloc, cada instant, cada paraula, perquè en escriure ho viuré de nou, 
fins i tot, intensament.

M.