Neguit a la boca de l'estòmac.
Aquests canvis em neguitegen tota, per dins i per fora, alhora q em tenen eufòrica.
I em fa por.
El cap em va a mil ... i, possiblement, se'm passen massa coses i, segurament, invento i somio en excés.
Em marejo!
Serà q em creo nous fantasmes?
Serà q la por pot més q jo?
Serà q ...
Jo, q fa uns dies, em sentia segura de mi mateixa, tenint clar, si més no, allò q no vull i alguna q altra cosa q vull.
I ara... avui... ara...
Tornen els embolics, els pensaments de més, el somiar truites amb por de tornar-me a equivocar.
Hi ha coses q les puc controlar, per dir-ho d'alguna manera, però... ai mareta!, hi ha un pensament/record recurrent q no em desampara de fa força estona.
I les imatges i sensacions em tornen... i... encara em neguitejo més!
La culpa és de la tardor!, q em posa més tonteta q de costum.
Si em repeteixo la frase el suficient, pot arribar a consolar-me i aconseguir q, aquest insistent neguit, s'adormi una estona i torni a mi la pau i serenitat de fa uns dies.
Maleïda tardor!
Montse.
