les rames d'aquell arboç, que s'havia fet gran,
com ella, al pas dels anys,
i que feia aquella ombra tan agraïda a l'estiu.
Notava com, de cada dia,
el sol allargava més la seva estona de companyia.
Això la feia somriure.
Ja tenia ganes de primavera.
De treure's l'abric engorrós i l'excès de roba.
Que fos estiu, i anar coberta, únicament,
amb aquell vestit fi,
gaudint d'aquella agradable sensació de llibertat.
Sentir com l'escalfor del sol l'acaronava
quan s'estirés nua a tomar-lo,
com qui toma el petó dolç d'un infant.
Ja quedava poc,
ja quedava menys...
Montse.
Montse.
