Bé, potser perpètuament és massa temps.
En el cafè del poble, asseguda tranquil·lament després de fer un bon esmorzar, situada, estratègicament, en el racó del fons del tot tocant a la finestra, per estar tranquil·la i alhora. no se m'escapi cap detall.Diari obert a taula, cafè a mig beure, el ritme quotidià q segueix finestra enllà...
Em sento aïllada i integrada alhora.
És estar sense ser-hi,
o ser-hi sense estar.
I senzillament així. gaudeixo d'un matí de festa.
Montse.
