REALITAT PARTICULAR.

En la foscor m'amago,
en el cau dels meus pensaments,
entortolligada a les meves subtils paranoies .


En la foscor tanco els ulls
i m'amago en més foscor.
Em faig un cabdell
en el racó més tremolós de mi mateixa.


Hauria...
podria...
em paralitzo.


El món se m'ha fos,
igual q un glaçó prenent el sol.
Però, realment, 
què s'ha fos?
quin món tenia?
quin món tinc?
Desorientada.


Sempre he tingut una pauta a seguir
i ara me n'haig de construir una de nova.
M'agradaria trobar
la fórmula secreta del gran encanteri
q poses tot al seu lloc
en un instant fugaç.


I aquesta por 
q s'entesta a conviure amb mi,
és fa més gran, 
invasora per moments de la meva raó.
I lluitaré contra ella,
com sempre faig,
sense deixar vèncer
la por q habita en mi.


Sorolls,
pensaments,
moments de calma, 
rialles...
m'acompanyen a diari;
els grans aliats en la meva batalla.
Q per viure,
només em cal respirar
i donar un pas darrera un altre.


Montse.

EMPAQUETA, DESEMPAQUETA.

Els últims mesos han estat molt diferents al q estic acostumada. 
I és q les mudances porten coses estranyes. 
El q està clar, claríssim, és q és una feinada de collons, 
sembla q no acabis mai 
i si no arribes a perdre el cap, 
pot arribar a ser un bon exercici de neteja, 
en tots els sentits possibles. 


Empaquetant he tingut l'ocasió de llençar tot de coses inútils q guardava per..., 
ves a saber q... 
potser pq el meu sentimentalisme no m'ho ha permès mai. 


He trobat coses q ja no recordava q tenia 
i he recordat moments q, 
fins hi tot se m'han fet estranys d'haver viscut. 


He rigut molt..., 
sobretot quan he trobat el meu diari de l'any 88. 
Quina col·lecció de drames d'adolescent 
i de pujades i baixades d'estat d'ànim. 
Quina col·lecció d'enamoraments espontanis a, gairebé, cada cinc minuts. 
Aquells drames pels amics q marxaven, tot un any, a la mili. 
I aquell amor d'estiu q va durar molts mesos via correu... 


I llavors ve l'atac de melangia. 
Q se n'haurà fet de tota aquella gent? 


Empaquetant, trobes fotografies. 
Algunes et fan entendrir, 
d'altres inclús enrabiar,entristir, 
i fins hi tot, algunes q no reconeixes de cap de les maneres... 


No he pogut evitar de fer comparatives de com era i de com sóc. 
En algunes coses no he canviat gens 
i en altres, 
semblo una persona diferent, 
sobretot quan he trobat aquells texans de la talla trenta-sis, 
q no entenc com em van cabre alguna vegada... 


Ai mareta! Quantes coses se m'han passat pel cap tot aquest temps... 


I arribo a nou destí, 
plena d'il·lusions amb ganes de, 
ara q he de recol·locar les meves coses, 
ser un xic més ordenada. 


I mentre desempaqueto me n'adono q no he fet tanta neteja com creia, 
q el meu sentimentalisme, encara em venç, ni q sigui en un grau inferior. 
I segueixo retrobant coses q no recordava q encara tenia 
i roba q ja no em tornaré a posar 
i fotografies de gent q no recordo, 
de gent q no voldria recordar 
i de gent q no oblidaré mai a la vida. 


I com q em falta algun q altre moble per tenir les coses ben ordenades, 
torno a empaquetar i deixar en un racó fins q pugui organitzar-me com voldria. 


I mentre vagi col·locant i recol·locant les coses, 
(encara no trobo la bona ubicació per segons quines) 
possiblement empaquetaré i desempaquetaré els meus records i no records 
un mínim de cent vegades més. 


Montse.