SEGUIRÀS.

I seguiràs amagant-te, darrera l'escut de la por.

I seguiràs, darrera la creença q no ho vas fer malament, 
només un xic equivocat, 
sabent q no és cert.

I t'amagaràs de nou en boniques frases, 
en una llista imaginària de bona voluntat.
T'amagaràs en compliments dolços i fàcils 
q sempre has utilitzat, 
i t'ha funcionat en moltes ocasions.


I si algun cop les portes es tornessin a obrir,
en tornaràs a fer abús 
emmascarat amb l'amistat q sents en part.


I quan et convingui, desapareixeràs, 
com les ombres desapareixen en la foscor.

Possiblement t'oferiré una abraçada càlida, 
són de l'única manera q les ser fer 
i la prendràs amb orgull i estima...

I de sobte, 
t'amagaràs de nou darrera l'escut de la por 
i aquest cop potser, 
només potser, 
la vergonya et faci sortir de l'amagatall 
on ella mateixa ha fet q t'amaguis.

Montse.

HE...

Ho he escrit un miler de vegades,
amb la intenció, possiblement,
d'intentar desxifrar aquest gran enigma.

Ho he escrit de totes les maneres
q se m'han passat pel cap,
creïbles i fantasioses.

He arribat a creure
q estava en un capítol de la dimensió desconeguda!

Ho he escrit, per si de cas ho deduïa,
fragmentat en bocins
per intentar veure-hi millor.

I segueixo igual,
sense entendre el pq.
I realment,
tant se me'n dóna,
el passat ja ha passat.

No cal mirar al darrera,
s'ha de mirar cap a endavant
i a ser possible,
d'una altra manera
per tal d'intentar
no tornar a ensopegar.


Montse.

NERUDADES.

En aquell temps,
llarg, potser massa,
tot em duia a tu,
com si tot el q existís:
aromes, llum, sons,
fossin petits vaixells q navegaven
cap a les teves costes q m'esperaven.

T'estimava,
com s'estimen certes coses fosques,
secretament entre l'ombra i l'ànima.

Volia,
desitjava,
ansiava,
poder obrir el teu front en el meu interior,
per néixer en totes les teves platges.

Sóc, la q tu em vas deixar q fora,
pq tu eres, érem, som,
seràs, seré, serem...
potser un buit en l'abisme
potser un forat negre
tapat a la fugida.

Tot el q vam ser,
sentir,
respirar,
eres tu...
en aquella història,
només jo em moria
i moriria d'amor pq et vaig estimar,
pq possiblement encara estimo,
diferent, però estimo.
Potser el record del q va ser,
no va seguir sent
i podria (o no) haver estat...

I aquest amor,
amor,
no s'ha acabat,
així com no tingué naixença,
no té mort.
És com un llarg riu
q només canvia de terres i de llavis.

Ja no t'estimo,
és cert,
no igual,
i quan ho feia,
la meva veu buscava la teva oïda.

I si arriba un dia,
q per un so,
una aroma
o una llum
et ve a la ment alguna cosa oblidada,
no em busquis,
ja t'hauré oblidat.


Montse.