Dues cares de la mateixa moneda,
amb una em provoca desmesuradament
i amb l'altra em fuig espaordit.
Potser és que no n'he après prou,
encara,
i descontroladament incrèdula,
ja no em sé refiar de mi,
del meu instint,
de la meva saviesa mal aprofitada
i sóc jo qui l'allunya...
L'amarga sensació de no ser el primer cop,
dol encara més...
Vaig a fugir de les boires espesses i fosques...
Vaig a la llum...
Em jugaré el destí amb els ulls tancats
i caminaré cega allà on les passes em portin
o potser millor,
em deixaré endur pel vent...
Montse.
