UN INSTANT D'AVUI.

Avui, el cel s'ha tornat gris, 

però no era un gris fosc, ni opac,
era un gris quasi blanc, tirant a transparent,
sols q no deixava veure el blau d'un cel de primavera.

Avui, una mena de son dolç se m'ha muntat a sobre,
m'ha cobert com em cobreixen les mantes a l'hivern.
M'ha banyat amb una calidesa q ha resultat ser un xic aclaparant
i el cas és q no sé pq.
M'ha inundat una mena d'alegria en calma, tímida,
acompanyada d'una por a la irremeiable pèrdua.
Res no és per sempre.

I avui, aquest cel q s'ha tornat gris,
ha deixat anar unes quantes llàgrimes.
I ara, en la foscor de la nit, escoltant la melodia q les acompanya,
intento desxifrar quina mena d'emoció ha fet q floreixin 

i les deixin caure dolçament. 

Montse.

BROT

Un dilluns qualsevol,
en un balcó qualsevol on el sol no s'hi prodiga gaire,
un brot treu el cap amb una falta de timidesa inusual en ell.

El brot en sí és un conjunt de petites flors enganxada l'una amb l'altra,
amb la clara intenció d'obrir-se de bat a bat en qualsevol moment
mostrant el seu interior sense cap mena de pudor.
Mostrant-lo a tothom q hi volgués guaitar...

Són unes floretes xiques,
q podrien passar totalment desapercebudes per la seva mida
però criden l'atenció per la seva ubicació i peculiaritat.
Peculiaritat q solen tenir les flors de cactus
crescuts d'un petit esqueix trencat per accident.

Un dilluns qualsevol,
en un balcó qualsevol on el sol no s'hi prodiga gaire,
només per donar el bon dia i per passar el relleu a la lluna,
un petit brot em recorda
q la vida continua,
q res no s'atura
i q segueixen havent-hi coses belles. 

Montse.