NOUS PROPÒSITS.

Sentir com la sang corre de nou, 
bravament per les meves venes.
Passar per la vida sentint la passió 
a cada alè,
a cada moviment,
a cada subtil pensament,
no deixant anar aquesta ànsia 
que irromp dins meu
com un volcà inquiet.

Dormir només quan dormi.
Somiar a cada instant, si cal.
Alimentar-me de la mateixa vida.
Viure entre somriures i abraçades.
Volar...

Montse.

INEVITABLE NADAL HIPÒCRITA.

Dringar de campanes,
llums de colors,
l'inevitable Nadal ha tornat.

Emocions a flor de pell,
emocions provocades,
emocions que sempre hi són 
i ara semblen més importats.

Solidaritat,
bona voluntat
que sembla forçada per les dates
i q s'oblida la resta de l'any.

Regals impressionants,
àpats grotescament abundants,
economies desequilibrades...
més si cal...

Falses aparences?

Montse.

LA VIDA CONTINUA.

Caminar,
sentir,
mirar...
La vida és això
fins que la vigília 
reclama el gran viatge.

Llàgrimes que cauen
mentre es diu adéu.
Hi ha moltes maneres de fer-ho...

La vida continua.
Absència,
buidor,
tristor...
I la foscor, 
dia a dia,
esdevé llum de nou.

L'HOME DEL SOMRIURE PERDUT.

M'endinso per lletres escrites
per aquell home sense somriure.
M'enfonso en l'empatia profunda
de l'home malcaradament amable.
M'escalfa les mans a distància

Diu que l'ha perdut,
que li han fet perdre,
que ja no té aquell somriure adequat
que tan havia gaudit.

Jo crec que el té amagat
sota un cor dolgut
i voldria dir-li que,
més aviat del que es pensa,
tornarà a tenir
un bon somriure, fixament, adequat.

MÉS BOIRINES.

Aquesta fina gassa grisa

que envolta el meu cervell

i l'immobilitza continuament

es torna espessa i pesada,

ho difumina tot dins meu,

em lliga a un desconcert continu,

on sembla que m'agrada rebolcar-m´hi,

empastifant-me d'un fang feixuc

que voldria desincrustar.

Si ni aquest vent és capaç

de prendre les boirines grises

que últimament semblen perseguir-me,

cap a on es suposa que he d'anar

si el meu sentit de l'orientació

s'inutilitza a la mínima?

Cerco un llac de positivisme

on rentar-me la gruixuda capa d'excuses

que sembla s'arrelen dins meu,

i que possiblement alimento

amb les meves pors.

Cerco camins nous on perdre'm

i aquestes boirines

em desorienten de nou.

Vull bufar-les,

que desapareguin totes

i elles s'entesten en perseguir-me,

o potser les porto enganxades

a la sola de les sabates.

UN DIA PERFECTE.

Despertar i comprovar que encara queden hores per dormir.
Tenir un bonic somni.
Mandrejar.
Una dutxa calenta.
L'olor del cafè recent mòlt.
Escoltar la pluja caure.
Un cafè calent.
Un missatge que esbossa un somriure.
Escoltar riures.
No tenir ningú davant a la cua del súper.
Trobar pel carrer un vell conegut.
Fer un regal.
Una trucada.
Els viatges en tren.
Escoltar casualment a algú que diu alguna cosa bonica de tu.
Guanyar un desafiament.
Gaudir d'un àpat en bona companyia.
Agafar la mà d'algú a qui estimes.
Abraçar.
Riure fins que faci mal.
Enamorar-se.
Compartir una copa de vi.
Veure clarejar.

En definitiva,
viure...

PASSES.

Sensacions a boca d'estómac,

inquietuds que em sobrepassen

sense saber d'on venen.

Neguit.

Somriures i pors.

Incongruències del dia a dia.

Irregularitat.

Intenció de salt sense xarxa.

Pas enrere.

Indecisió.

Desorientada buscant camí.

Passes 

accelerades,

temoroses,

contundents,

foragitades...

Passes, passes, passes...

d'una o altra manera.

Passes sense parar.

Montse.

PIULADES D'UNA BRUIXA, PENSAMENTS A L'AIRE.

Camins triats
Destins diferents
Paisatges perduts
Indrets nous 
Laberints curiosos
Reflexos incoherents
Miratges fantàstics
Il·lusions perdudes

************

Bellesa irreal
Engalipadora de mirades reals
Ulls embenats
Utopies que es fan llei
Degradant altres belleses
Sucumbint a la secta de la imatge.

*************

Paraules cedides per 
Izaera @BruixaCatalana

DEL VAIG AL FAIG

Vaig aprendre, fa molt temps,
que havia de seguir el meu camí
i gaudir de tots els paisatges 
que se m'oferien al pas.

Vaig reconèixer personatges d'aquesta obra,
com si els hagués conegut de sempre.

Vaig crear lligams 
que no volia desfermar mai.
Vaig descobrir però,
que el temps desgasta 
els nusos més treballats i complexos
i pot arribar a respectar
aquells més senzills i ferms.

Vaig intentar dedicar-me,
senzillament,
a viure.

Encara ho intento...

Montse.

ON ETS?

Els meus pits et busquen.

Els meus mugrons apunten a tu.

Et tenen ganes,

et desitgen.

Suquejo només pensar-te.

Sembla brut...

i, realment, 

em ve de gust.

Aquest fred que se m'escola dins,

fa desitjar-te més.

Escalfa'm!

Deix que reconegui

la pell que m'ha de donar calor.

Deix que la trobi

en mig d'aquest garbuix on visc.

Montse.

NO EN TINC PROU.

Et tinc,

et vull,

i hi ets,

a estones.

I de fet

ja en tinc prou,

però

realment en vull més.

Voldria que no fossis tu,

voldria que fórem 

l'un fos amb l'altre,

que dels dos en féssim un sol.

I no som aquests dos.

Vull sentir 

un complement de mi mateixa

que m'alliberi 
d'aquest tancament absurd

en el que m'entesto en quedar-me.

Vull fugir de mi,

de tot allò del que fujo,

encarar-me a...

No ho sé!,

però encarar-me!

Vull,

vull,

vull...

trobar la corda que em lliga

i tallar-la amb ganes.

Montse.

TORNEM-HI

Tornar a començar
amb els ulls entreoberts
a la realitat.

Procurar veure
la part bonica i positiva
a pesar de saber que
comparteixen espai 
amb coses i éssers 
ben desagradables.

A pesar de tot
tiro endavant,
d'una manera o altra,
tot i posar-me un vel,
potser massa opac,
de fantasia.

Montse.

LA CURIOSITAT MATÀ AL GAT.

Ja no tinc vint anys,
és obvi quan se'm mira.
Ja hi ha més gent q em diu senyora, 
q la q  em parla de tu. 
I sí, ja sé q, 
encara hi ha cops q em comporto com una nena 
de quinze a pesar d'haver sobrepassat els quaranta,
 ja fa uns dies.
Però mira ves, no m'hi veig,
q hi farem!

Hi ha un moment, però,
q me n'adono de l'edat q tinc, quan,
per molt q ho intenti, 
les coses ja no em sorprenen com abans.

Enyoro coses, és clar.
Enyoro certes emocions i sentiments 
q fa molt q no sento.
Ai, quina nostàlgia d'aquelles primeres vegades:
-la primera agafada de mà per anar a passejar.
-el primer petó ràpid als llavis q em va enrogir.
-el primer ball lent ben enganxadets.
Era tot tan bonic, fresc i net... 
i ja porto uns quants dies viscuts...

I què se n'ha fet d'aquella il·lusió amb q vivia les coses?
Es va consumint com la vida a cada minut q passa?
Se m'està entelant la vista per no veure els mateixos colors lluents q veia abans?

Quines preguntes més absurdes!
Millor ho deixo estar...

Montse.

OBSESSIÓ.

Aquella pluja,

q fa irreal, 

una realitat particular.

Aquell entorn q ens fa veure 

una realitat q no volem veure,

i q, possiblement, no existeix.

La visió d'una realitat

q no volem veure,

em fa viure la vida 

d'una manera diferent.

Voldria poder més q els meus badalls...

voldria deixar-me anar per ells,

i banyar-me en un son agraït.

Si pogués submergir-me 

en els meus desitjos.

Q es tornaren reals,

i banyar-me en una realitat,

aparentment,

irreal,

inimaginable,

poètica.

Què més voldria...

Poder gaudir de l'acceleració,

d'aquella falta d'alè,

q invalidaria tot, a pesar de...

Voldria q aquestes falses visions,

et deixessin veure aquella realitat real,
q persisteix amagada, a pesar de tot.

Somnis, dolços somnis!

Montse.

DEVESSALL.

 Devessall d'emocions,
miratges q es barregen amb la realitat,
desitjos incontrolats,
on s'acaba la realitat dels somnis 
amb la pròpia realitat.
Obsessions incontrolables.

Papers en blanc 
q alleugeren dubtes,
q desenreden embolics embolicats.

Tot s'escapa al control.

Les lletres ballen entre línies,
o potser són línies q ballen amb les lletres.

Inconsciència controlada,
descontrol conscient.

Perduda en un mar de realitat,
buscant el salvavides
q em mantingui en flotació.

Sé en part on és, 
qui és!
Només cal q es reconegui.
Només cal
q m'adoni de la realitat real.

Montse.

CARTA D'UNA ADOLESCENT.

Compartir rialles, mirades, desitjos,

per acabar comprenent q la realitat és la q és,

q tens por de desitjar-me com em desitges,

d'estimar-me, com saps q em pots arribar a estimar.

Està clar q, entre tu i jo,

hi ha molt més q la coneixença dels anys,

més q l'estima q això comporta.

I ens aferrem a la realitat q volem veure,

q és el nostre bot salvavides,

o això creiem.

Q la por a cagar-la de nou,

encara pot més q les ganes de descobrir 

tot allò q podríem compartir junts.

Voldria ensenyar-te,

alhora q aprendre,

a estimar sense mesura.

A no tenir prejudicis de cap mena

i a deixar-nos anar per la vida,

igual q la vida transcorre per nosaltres.

Hem de deixar de tenir por a...

ves a saber exactament a què.

Tant dolent seria q compartíssim 

la resta de les nostres vides?

Per si de cas,

no deixaré de procurar provocar bones estones,

per insignificants q semblin,

perquè poden ser molt grans.

Montse.

MARQUES A LA MEMÒRIA

Vaig somiar en la teva boca,

s'ajuntava a la meva,

ens devoràvem mútuament els llavis,

gairebé li vaig notar el gust.

Vaig suposar

q era un residu de la memòria,

un desig d'aquella adolescència viscuda,

d'aquell amor impossible, platònic,

transformat en amistat 

a través dels anys.

Em vaig descobrir,

acomiadant-nos a la porta de casa,

amb ganes de tastar-los

abans no saltés de cotxe.

I no puc deixar de preguntar-me:

aquest desig és producte del record,

marcat a la memòria

per la passió adolescent?

Pot sobreviure tants anys un sentiment?

Pot revifar?

Puc...?

Vull...?

Poden ser trapelles els records,

dolçament guardats,

en el calaix dels primers amors.

Montse.

PROSENCÈFAL TRAPELLA.

Estic,
em perdo 
i em torno a trobar.
Un bucle darrera un altre,
com aquells camins 
q es creuen constantment.
Intentant aprendre dels errors,
no girar el cap enrere...
Mentida!, 
el giro de tant en tant,
a vegades més cops dels q hauria.
Procurant quedar-me, només,
amb allò q em fa somriure.
Seleccionar records 
no ha estat mai el meu fort,
sempre hi ha aquells,
trapelles i traïdors,
q s'escolen 
per alguna esquerda invisible del crani
fent reviure,
d'alguna manera,
allò q hauries esborrat instantàniament
de tot l'univers.

Montse.

DESCOBRIMENTS.

Mai organitzaven sopars romàntics,

ni celebracions privades...

Aquell matí es descobrí a ella mateixa 

amb ganes de muntar-li una festa privada d'aniversari, 

alguna cosa un xic especial, íntim.

Va fer les compres pertinents,

trià la roba adient per la situació,

organitzà la casa 

omplint-la d'espelmes,flors i petits detalls.

Tot a punt...

Un neguit estrany la recorria tota daltabaix.

Qualsevol diria q era la primera cita...

i ja es coneixien l'un a l'altre 

tots els racons del cos de memòria.

La nit va ser maca, íntima, plena de converses, rialles, carícies, insinuacions, provocacions...

Gairebé no s'adonà quan ell 

s'escapà del llit per anar a treballar

tan sigilosament q amb prou feines la tocà 

per no despertar-la tant d'hora.

En el precís moment q es tancà la porta

s'adonà d'un parell o tres d'evidències:

q el seu llit era més gran del q creia,

q ja l'enyorava,

i q possiblement la por li feia descartar alguns sentiments.

Montse.

L'HISTÒRIC TEMA DE TRES PARAULES TRIADES A L'ATZAR

Les cortines ballaven dolçament alegres  en el llindar d'aquelles portes q s'obrien a un paisatge q sempre li havia semblat idíl·lic.

Un racó tocat pels Déus o potser, un racó on els Déus ni hi havien posat ni peus,ni ulls i per això encara mantenia aquella bellesa salvatge natural.
Un racó on cada fulla, flor i gra de sorra, brillaven amb llum pròpia.

D'entre les cortines estant, els seus ulls viatjaven mar enllà i aquell blau intensament pur la omplia de serenor. 
Tant q no pensava en res, només en gaudir de tota aquella bellesa q se li oferia sense mesura.

Ni tot l'or del món la faria marxar d'aquell lloc màgic, pensava, sabent q es mentia a si mateixa i q, en qualsevol moment, arrencaria a còrrer, camí qui sap on... qui sap perquè.

Còrrer, si... com corren els cavalls lliures, sense direcció, només per plaer, només per sentir com els cabells volen al vent mentre corren, només per gaudir de la seva pròpia llibertat.

Somreia , i aquelles cortines de gassa q ballaven alegrement al ritme d'aquella càlida brisa, li embolicaven el cos nu mig esborronat encara, impregnat d'aquell aroma q la feia sentir-se en la pell de Venus, la gran Deessa q era.

Llavors sabé q Cupido havia estat concebut...

Montse.

IMAGINAVA IMAGINAR...

Mirava a través d'aquella pantalla 
q els mantenia en contacte.
Mirava els contrallums,
els blancs i negres.
Mirava l'intercanvi de paraules
en aquell inofensiu joc de provocacions.
I la imaginava...

La imaginava nua,
provocadora,
sexual...
La imaginava en un bosc...
un d'arbres forts, robustos, poderosos,
q podessin cobrir el seu cos amb la seva ombra.

Mirava l'exposició vergonyosament desvergonyida,
d'aquella pell encara desconeguda.

La imaginava a la tardor,
en un llit de verds, daurats i ocres de fullatge caigut,
q contrastés amb el color de les dues pells,
deixant-se endur per la natura.

S'imaginava acostant-se a ella,
besant-li tots i cada un dels racons de la seva pell,
mentre els seus cossos nus rebien 
la calor del sol,
l'aire fresc,
les carícies...

S'imaginava els dos junts,
entrellaçats l'un amb l'altre,
submergits en aquell mar de fulles caigudes.

Sentia l'aroma intens a bosc
en acostar-se a la seva pell,
com  l'energia d'arbres i terra
penetrava en els seus cossos.

Imaginava el dormir tranquil del "després",
amb el respirar relaxat i satisfet.

Montse.

FOSC PLAER, CURIOSA PROVOCACIÓ.

Imaginant les imatges vistes,
ben assaborides,
quasi devorades,
combinant-se les unes amb les altres,
descobrint tactes, sons i olors.
Fosc plaer de la imaginació 
q ens apropa a un bosc de roures
poderosament frondosos,
q ens fa nedar entre el fullatge caigut,
fins a retrobar-nos.
Endinsant-nos 
en la curiosa provocació
q ens inunda,
incisiva i lentament.
Mirades sense creuar-se,
assaborint-se l'un a l'altre,
intercanviant mots provocadors.
Sensació desconeguda,
desitjada...
q travessa el sostre de fulles
quals raigs  de sol
en un migdia d'hivern.

Montse.

INSPIRACIONS

Pluja i vent, caliu encès, aroma a vi, nèctar dolç de fruita,terra i sol, copa als llavis, bes a la pell, espurna presa, foc ardent.

Montse.

ESPURNA PERDUDA.

L'estranya sensació de fred
mentre, asseguda al sofà,
mira aquella pel·lícula.
Q ràpid es pot acostumar una 
a l'escalforeta i l'alè dolç de la companyia.
I és ben cert q una abraçada fa molt,
tot i trobar en falta aquella espurna
q fa q un sol petó a les parpelles
li faci eriçar la pell en un instant.


Estrany egoisme el seu
q voldria el q li ofereix,
ho vol, ho anhela,
però vol més l'espurna extraviada
i li dol,
no trobar-la en la seva oferta...

Montse.

TORNAR A LA CARRETERA.

Esperava mig impacient q el so del telèfon trenqués aquell silenci q la crispava.

Tenia ganes de la seva veu,del q pogués dir.
No es sentia preparada per segons quines coses, 
però ho volia comprovar.
Si no ho feia, mai sabria q li barrinava per dins
i potser anava essent hora de saber-ho.

La desorientava molt la seguretat q ell li demostrava davant q la possibilitat es transformés en real, quan ella estava en el punt oposat.
Potser era el fet q cada vegada q havia donat per segura alguna situació o possibilitat i s'havia il·lusionat, cosa q a cops no li havia costat gaire, s'havia fotut la gran hòstia contra el mur.
Així q ara, havia minorat, potser en excés, la velocitat, tant q gairebé estava aturada.

Es sentia més còmode en la seva zona de confort, on tenia una història segura q controlava al seu gust i q no la lligava emocionalment.

Era ara el moment de tornar a la carretera?
Estava preparada per córrer de nou?
Sabria gestionar-lo?

No ho veia gens clar...

Montse.

DE CAP A L'ESCULLERA.

Garbuix d'emocions,
pensaments
i desitjos.

Amb tot això,
em quedo en un racó,
entre les ombres,
càmera en mà.

No m'amago,
observo,
em deixo observar,
m'exposo, 
en part...
i a cada tret de càmera,
més m'esquitxa la vida.

A petites onades,
gairebé imperceptibles,
em deixo anar, 
tant lentament q,
a pesar de les meves ganes,
no sóc conscient
q vaig camí a topar de ple
a l'escullera del teu far,
per deslligar-me d'aquestes corretges
q em frenen l'impuls q aferro dins meu,
inquieta per la luxúria
q m'amara tota.

Montse.

COM EL DIARI D'UNA ADOLESCENT

M'he descobert amb ganes d'enamorar-me.
Ja fa dies q ho sospitava i ara ho sé segur.

Em vull enamorar,
vull sentir com el cor batega tant fort
com si volés sortir del pit.
Vull q se'm dibuixi un somriure 
idiota, involuntari i constant.
Vull q tot em sembli bonic i fantàstic.

Vull q hi hagi algú q em faci estremir al mínim contacte,
ni q només sigui amb la mirada.
Vull sentir l'escalfor de la seva abraçada
cada cop q em vingui de gust.

M'he descobert amb ganes de més del q tinc,
de q no es quedi només en algunes nits,
de tant en tant,
no tant sols en passió i petites estones...

Q m'està passant?
No em vull desesperar per trobar l'home adient,
ni il·lusionar-me amb el primer somriure,
ni aferrar-me a res inexistent 
només per ganes.
Vull sentir-ho de veritat,
per tot arreu,
de tota manera...
Vull q sigui compartit.

Montse.