Afluixo en la nit la veu amarga,
la q lamenta,
la q cerca excuses fàcils.
Afluixo a la nit,
a l'extrema solitud q s'emporta la rialla,
justificada i lliure,
q neix del silenci,
per formar la foscor no desitjada,
a l'agitació punyida d'un desig violent.
Segueixo en aquest transitar efímer,
q se'm gargoteja i em complico,
i no sé si deslligar-me...
M'abraço a la nit amb temperança,
quan ja no hi ha dolor,
despullada i sense ales,
buscant l'òrbita adequada.
M.
En l'hora feixuga
en q els temps futurs
acaben sent present,
sense adonar-me,
s'han transformat en passat,
devorant amb famèlica ànsia
el q em queda de vida,
desperto a l'encís de la llum.
M .
M'he escapat del llit per venir-te a rebre,
tinc ganes de veure't.
Darrera el vidre,
espero, impacient, la teva arribada.
Sense tu, no seria un dia complert...
no existiria.
Tinc ganes de tu,
No vull més foscor...
Bon dia sol.
M.
Tenia la taula ordenada, força estrany per ella.
Els blocs per un costat, els papers desparellats per l'altre,
davant seu els bolígrafs de diferents colors, un al costat de l'altre, ben igualats.
Un soroll del carrer li va fer girar el cap i abans de fer-ho,
ja havia oblidat q l'havia distret.
Intentà tornar als seus quefers i desistí...
Decidí canviar de plans.
Agafà un llibre de l'estanteria q tenia al darrera,
l'obrí i començà a llegir.
Si va posar amb ganes i aquell llibre, no va tardar gaire en absorbir-la
i posicionar-la en el lloc d'un dels personatges.
No sabia ben bé quan temps havia passat,
però tenia la sensació d'haver viscut una vida sencera,
d'haver fet mitja volta al món, a estones en bona companyia, o això li semblava.
L'opció q tenia davant seu i en aquell moment, l'única visible i factible,
era aprofitar aquell inusual ordre a la seva taula
i aprofitar-ho per reorganitzar la vella caixa plena de carpetes i llibretes
i començar a passar en net, com si d'apunts d'escola es tractés,
tots els mots q contenia.
Hi havia una vegada, la història d'un llibre q,
possiblement, no veuria mai la llum.
M.
Totes les vides són una novel·la.
Els escriptors son com carronyers d'allò q li entra pels ulls,
plaers solitaris, vicis compartits...
Acceptava la sordidesa i la bellesa d'algunes paraules, d'alguns escrits, necessitava ser tot allò q li feia falta ser, fer senzill allò q li resultava tant complicat de fer.
Dibuixar lletres era innovar... o, el consol de la rutina. Era evadir-se. Era mantenir el ritme del batec del seu cor.
Potser s'entestava massa en voler saber pq escrivia i es perdia l'opció d'escriure altres coses, de seguir vivint.
Amb la llibreta sobre la falda i el llapis a la mà , es quedà immòbil, amb la mirada perduda en el paisatge fotografiat, penjat a la seva paret.
Gairebé sentia la remor d'aquell mar transparent, i l'olor de sal l'envaïa l'olfacte.
Notava el pessigolleig de la sorra sota els seus peus i la fredor de l'aigua arribant, a onades, a ells.
Ja no tenia fred, el sol li escalfava, agradablement, el rostre, i notava com se li recarregava el dipòsit de vitamines.
No podia evitar somriure.
Després de passejar una estona per la vora, es va asseure i va seguir observant el mar.
La hipnotitzava, gairebé tant com el foc.
Alçà el cap, mirant al sol, tancà els ulls i es deixà caure d'esquena sobre la sorra.
Quan va tornar a obrir-los, estava ajaguda al sofà i la llibreta i el llapis eren a terra.
Ho recollí tot, ho deixà damunt la taula i tronà a tancar els ulls, tot jaient de nou a la sorra.
M.
Feia anar el llapis entre els dits, a ritme de música tropical dels anys 50.
Feia estona q macerava una història al seu cap i no se'n sortia.
Fins i tot va intentar recordar el somni d'aquella nit, però, res! inútil!,
no els recordava mai quan volia...
De fet, tampoc recordava quin havia estat l'últim recordat...
Va sortir a passejar... res!
Va pujar al terrat on havia passat tan bones estones i... tampoc!
Se li havia tornat a evaporar la inspiració, amb la mateixa rapidesa
q ho fa una gota d'aigua a terra a ple estiu.
Com podia ser, amb tantes coses q tenia per dir, q no li brollessin les paraules?
Hi va invertir gairebé tot el matí i a migdia,quasi a primera hora de la tarda, va decidir q potser demà li aniria millor, q no calia desesperar-se.
Va tancar els ulls i deixà q la brisa li acariciés la pell i jugués amb els fulls del bloc q tenia al costat.
Es va imaginar amb un atac d'inspiració i una mena d'incontinència, q li produïa febre, anhelant recordar-ho tot al despertar.
M.
Els seus records, o la tergiversació d'ells, li havien fet omplir molt fulls, fins i tot, algun aroma l'havia portat a fer-ho.
L'olor a pa calent la transportava a aquells matins d'hivern, quan s'aixecava més d'hora per anar a comprar-lo, per poder preparar els entrepans per l'excursió q havia de fer aquell mateix dia amb l'escola. Era tot un ritual: matinar, entrar a cal forner per la porta del darrera, preparar la motxilla...
Durant la infantesa entenem les coses diferents de quan som grans, això li havia fet crear mil històries, aquelles q va viure intensament en la seva ment infantil.
Sempre li havien dit q, de petita, s'encantava amb el vol d'una mosca, el q no sabien els q li deien, és q ella volava a sobre la mosca i feia viatges increïbles q s'havien perdut en els seus records.
Escrivia per recordar-los?
Els revivia mentre ho feia?
Realment, totes aquelles lletres eren les imaginacions d'una nena despistada?
Totes aquelles preguntes no tenien importància;
l'important era tot el q havia viscut.
Tampoc ho era el fet d'escriure, sinó el q representava fer-ho.
Escriure és viure,
i ella havia viscut molt.
M .
Li agradava somiar q tenia les paraules amb les q podia posseir el món sencer.
Possessió, dominació, admiració...
Es preguntava q desitjava més...
També li agradava imaginar gent llegint els seus papers desordenats; gent a qui li brillessin els ulls al fer-ho i q els fes volar més enllà de les seves fronteres.
Tot i els seus desitjos, no tenia fe en el seu possible talent, potser per això tot quedava allà, junt, barrejat, oblidat...
Tenia l'absurda addicció de lluitar contra les paraules q se li amuntegaven en el cervell, i per tal d'alliberar la pressió q li produïa, no tenia més remei q seguir col·leccionant papers desordenats.
Cartes a desconeguts a qui coneixia perfectament...
N'havia escrit... ja no sabia quantes.
Ho havia fet per necessitat, necessitat d'escriure, i li era més còmode si inventava persones a qui poder dir coses q li agradaria poder haver dit algun cop a una persona de carn i ossos; potser ho feia pq els seus desconeguts li resultaven més reals q la gent físicament real.
Tot el q havia escrit, ho havia sentit, tot estava dins seu, tot formava part d'ella, pq la seva vida era tot el q sentia, i sentia tot el q escrivia.
M .
Un cop més, es trobava davant les espelmes,
ja no comptava les q posava ,
en posava unes quantes i prou.
A punt de bufar-les, procurava trobar
un desig nou per demanar.
Possiblement, un nou univers paral·lel
on intentar inventar una nova història
q ompliria nous papers q ajuntaria amb la resta.
Un dels desitjos q més havia demanat,
era poder acoblar tota aquella immensa col·lecció de paraules i reordenar-les de manera q es podés entendre alguna cosa.
Tenia la sensació de deixar les seves històries a mitges...
Hi havia un lloc amagat.
Un lloc on s'amagaven antigues històries.
Històries q no recordava, ni tan sols, haver imaginat;
històries q sabia q eren allà, on no recordava q hi eren.
Aquelles històries q havia escoltat de boca dels iaios,
aquelles de quan eren petits,
aquelles q feien brillar els ulls de qui les explicava i de qui escoltava.
Aquelles q si no s'exageraven, no semblaven de veritat.
Tot rellegint vells papers, es va adonar
del plaer de certes mentides,
les q es fan creïbles,
les q sedueixen als altres q saben q mentim
i ens demanen q continuem.
Es va arribar a preguntar
si cal una mica de mentida
per imaginar-nos q perseguim una mica de veritat.
M.
Hi havia una vegada, la història d'un llibre q mai es va escriure, si més no, no com a tal, no ben ordenat, ni fàcil d'entendre, ni, possiblement, de llegir.
Aquell llibre era el resultat dels apunts, potser contradictoris, potser ambigus, acumulats durant anys el llibretes i carpetes aplegades en una caixa oblidada a les golfes.
Tenia tones de fulls escrits amb invencions, anhels, poesies, frustracions...
Tot allò q se li passava pel cap anava directament a aquells papers, a través de la seva mà, aquella mà d'ungles rossegades per la incertesa de no saber quin de tots aquells mons imaginaris triar.
Recordava haver desitjat una festa sorpresa, algun cop. Recordava haver desitjat ser una persona especial, ser el centre d'un dels universos imaginaris q havia somiat milers de vegades.
Havia desitjat ser la millor persona, la més alegre, la més imaginativa, la més motivadora...
Havia desitjat ser moltes coses...
Ho va intentar infinitat de vegades, abans, fins i tot, de desitjar-les.
M.
I q voleu q us digui?
Per variar hi ha coses q no entenc i no em paro en voler entendre-les, tinc la sensació de perdre el temps en causes perdudes i no em ve de gust...
Possiblement, en coses en q empro el meu, molts considerarien q no l'aprofito gaire bé... tan m'és, és el meu i l'administro com vull.
Tinc una altra sensació, i tampoc m'agrada.
És aquesta mena d'obligació d'haver de justificar qualsevol decisió q es pren;
si ho fas... pq ho fas... si no ho fas... pq no ho fas...pq ho fas d'una o altra manera...
És curiós q sento a dir molt q la gent ja en tingui prou amb la seva vida, però n'hi ha q no poden ni volen evitar d'observar i comentar, en excés, q fan els altres...
Ens creiem amb el dret de donar la nostra opinió i consell a qualsevol cosa, tot i no saber sempre ben bé de q va...
Probablement el q menys m'agrada, és aquella part de mi q és així i no se n'adona q fot la pota més d'un cop intentant excusant-se de q intenta ajudar...
No sé si ho faig bé, diria q no gaire, potser les coses m'anirien d'altra manera, però faig l'intent, o això em crec, en alguns moments se me n'ha anat l'olla i el fet, fet està, si, però em sap greu... suposo q me'n sabrà d'alguna sempre.
Sensacions... ara en tinc una de nova...
la de divagar en moltes paraules i no dir pràcticament res...
Potser q vagi a emprar el meu temps en les meves insignificants coses.
M.
