Acomiadar-se és difícil...
La impotència colpidora...
Aquell dolor q s'aferra al cor,
com el rostit cremat i recremat a la cassola
q deixa l'olor impregnada per arreu...
Veure com algú proper està així,
trencat per dins... em dol.
Potser l'empatia em fa massa propera...
Potser,després de tant temps,
encara no he après a dir adéu.
Admiro la gent q, a pesar de la inevitable derrota,
no deixen mai de lluitar,
per molt q en més d'una ocasió
els hagi pogut ballar pel cap,
a punt de defallir alguns cops
i finalment
lluitant fins a la fi,sabent q
després d'aquesta fi
comença una nova lluita,
seguir endavant...
Només puc dir q et cedeixo la meva espatlla...
Una abraçada.
Montse.
