Tornaren els núvols negres,
seguits de llamps i trons,
capgirant-ho tot per unes hores,
potser dies, qui podria saber-ho.
A l'aigua li costà aparèixer
i quan gosà fer-ho,
necessità una entrada triomfal.
I el sol...
amb un atac de timidesa desbocat.
Aquell estiu precipitat
que semblava arribar a la seva fi
just abans de començar l'estiu vertader.
Tot capgirat i esverat.
Paraules perdudes,
enredades en el meu cervell enterbolit,
sense aconseguir ordenar-les,
sense trobar cap mena de coherència
en les poques que aconseguí dibuixar.
L'adhesió es desenganxa,
no hi ha manera possible
de mantenir-ho unit.
Tot desgavellat.
Ja passarà.
Primavera en temps real.
CAMPI QUI PUGUI!!
Montse.
