LA FI I L'INICI.

I tot el q comença s'acaba,
i avui és un bon exemple del q dic.
Un any més,
més gent,
més emocions,
més llàgrimes,
més rialles...
uns "holes" 
i uns "adeus"...
En definitiva, la vida...

No vull fer balanç.
Ara mateix, i a pesar de tot, 
em sento bé i ho vull perllongar,
si pogués per tota la vida,
però no vull abusar,
aquesta nit i demà...
i ja anirem veient sobre la marxa...

Montse.

TORNARÉ, ÉS CLAR QUE SÍ !!

I és clar q podria estar pitjor, si, cert, 
però també podria estar millor.
No demano gaire, només una miqueta millor.
I encara bo q la salut no falta, q jo sàpiga,
tampoc és q m'estigui fent controls mèdics continuament ni massa sovint, 
no vagi a ser...

A vegades crec q en una altra vida dec haver estat dolenta dolenta pq el karma em pagui amb certes coses en aquesta, però tot pensant, i per aquest mateix raonament, alguna cosa bona dec haver fet com per trobar-me els tresors de persones q m'he trobat al llarg d'aquesta q estic vivint.
Arribo a la conclusió q tot seria molt més terrible si no fos per aquestes persones q he tingut la gran sort de trobar.
També és cert q crec q, en certs moments, rebo més del q mereixo i q potser podria estar o fer més costat a alguns d'ells q tinc la impressió de tenir abandonats, per molt q els estimi i sabent de sobres q m'estimen a mi.

Tornaré a ser la dona amb sentit de l'humor,
tornaré a tenir el riure fluix i el somriure, 
gairebé etern, sempre als llavis.
És el propòsit q m'he marcat i vull aconseguir.
I us demano perdó pq ara no puc, 
no en sé més,
he esgotat cert magatzem de vitamines
i m'he perdut, potser massa, en algunes boires.

Tornaré, sí, pq us enyoro, 
pq sé q no cal q us digui a qui, 
pq sé q sabeu q us segueixo estimant 
a tots i cada un de vosaltres, 
per ser, precisament, qui i com sou.

Montse.

CONSOL.

Acomiadar-se és difícil...
La impotència colpidora...
Aquell dolor q s'aferra al cor,
com el rostit cremat i recremat a la cassola
q deixa l'olor impregnada per arreu...
Veure com algú proper està així, 
trencat per dins... em dol.
Potser l'empatia em fa massa propera...
Potser,després de tant temps,
encara no he après a dir adéu.

Admiro la gent q, a pesar de la inevitable derrota,
no deixen mai de lluitar,
per molt q en més d'una ocasió 
els hagi pogut ballar pel cap,
a punt de defallir alguns cops
i finalment
lluitant fins a la fi,sabent q
després d'aquesta fi
comença una nova lluita,
seguir endavant...

Només puc dir q et cedeixo la meva espatlla...

Una abraçada.
Montse.

APROPA'T

Apropa't a mi,
no em demanis permís,
toca'm tot el cos i posseeix-me.
Fes-me sentir la voluntat 
d'entregar-me al màxim.

Deixa'm sense alè,
fes-me perdre la voluntat de
sortir del llit mentre tu hi siguis.

Deixa'm exhausta,
amb la sensació q això
encara no ha acabat.

Montse.

ÉS AVUI.

I és avui q he dormit poc
q em desvetllen de bon matí.
I és avui q desperto amb un somriure de satisfactori plaer.
I és avui q penso q podria ser molts més dies així...
I és avui q vull 
tornar a gatejar sobre la teva pell
i q ens fem de nou la nit,
el matí,
el dia sencer.
I segueix essent avui q
q vull olorar tot el teu cos 
i resseguir-lo amb la llengua
i assaborir-lo.
I és avui q em vull entretenir 
des del teu pit al teu melic.
és avui q vull q t'entretinguis amb mi.

Montse.

No em caldrà pensar
i decidiré ben poc,
les paraules apunten veritat...
tan se val,
la glòria del pensament 
va més enllà.

El dimoni em reclama,
infatigable,
per camins empolsats,
fent-li el salt, a vegades,
i d'altres, anant-lo a buscar.

Montse.

VIATGES

Capvespre calorós.
Finestres obertes de bat a bat.
La llum minva darrera les cortines fines
deixant veure retalls íntims de cases d'altres,
incompletes  escenes quotidianes
q fan volar la fantasia involuntàriament,
somiant vides d'altres.

Aquella taula parada.
El retrat a la paret.
La pantalla il·luminada.
Diferents paratges q s'ajunten en la seva ment 
creant històries noves, barrejant-les,
segurament, amb bells records.

Assentada a la catifa,
envoltada d'antigues joguines gairebé oblidades,
la caixa de llauna plena de llapis de colors de diferents mides
i el bloc ple de gargots,
possiblement illegibles.

Gira el cap i l'olor de pa acabat de torrar
la transporta davant la llar de foc de casa l'àvia
on escoltava embadalida mil històries diferents.

Va ser allà on va començar a viatjar.

Montse.

TORNARAN?

Les paraules volen esvalotades sense ganes de quedar impreses en paper, s'arremolinen en cercles als núvols dels meus pensaments.
Tornareu algun dia a formar frases i crear relats?
Tornareu al niu enredat de les meves cabòries?
Ajudeu-me de nou a expressar allò q la meva ment dibuixa,
torna inspiració!!!

Montse.

EL Q HI HA, ÉS EL Q ÉS.

Arribo a casa tard, no gaire, però tard per ser inici de setmana.
Arribo a casa i és buida... no hi ha ningú, però, realment, no és buida, és plena de tot el q sóc, de tot el q uns quants heu fet q sigui.

M'hauria agradat trobar algú a casa, algú amb qui pogués compartir qualsevol de les coses q se'm puguin passar pel cap, algú per qui se'm desperti aquell sentiment adormit de fa tant.
A vegades enyoro estar enamorada, però sé q no puc forçar un sentiment q sé q no neix dins meu i m'agradaria, pq sé q hi ha gent q val la pena, però, repeteixo, no puc forçar un sentiment.

No em puc queixar de la meva vida, no està malament, sempre hi ha coses millors i coses pitjors, la meva en concret, és bona, possiblement, més d'un la desitjaria, tot i q a mi, molts cops, em sembli massa plana, massa senzilla, però és la meva i, decididament, la podria haver valorat millor per gaudir-la més..., la perspectiva del temps em fa sentir satisfeta d'ella. Segurament ho podria havr fet millor, però el q està fet, està fet.

No puc evitar donar les gràcies a tots els q s'han creuat pel camí: als d'abans, als d'ara i als de després.
Entre tots m'heu ajudat a ser qui sóc.

Montse.

DIGA'M

Diga'm covarda per no voler plantejar-me les qüestions q no em vull plantejar.
Diga'm estranya per enyorar un sentiment q no sento i q segurament seria preciós, però no el sento!, q a una part de mi li sap greu i no hi puc fer més.
Diga'm cruel, si cal, per regalar somriures q potser fan mal, per permetre q la vanitat me'n produeixi més del compte i en faci us excessiu d'ells.
Diga'm egoista per submergir-me en un mar d'adulacions q em crea addicció i q per ara no vull desenganxar-me, creant alhora, altre addiccions.
Diga'm q... diga'm com fer les coses correctes i no fer mal...

M.

EL CEL M'ENGANYA?

El cel m'enganya, 
em fa creure q vol refrescar unes teulades 
q fa dies q es sobrescalfen amb el sol, 
q vol netejar uns carrers grisos de pol·lució 
i vol avivar els colors de les flors plenes de pols. 
Em fa creure q plourà i, per la grisor dels núvols,  
q ho farà amb ganes, 
q l'aigua caurà inert fins tocar terra 
i deixar-se engolir per complert.
 M'enganya de tal manera q he cregut 
q hauria de treure les botes d'aigua de nou... 
i resulta q només allibera algunes gotes, 
les deix caure com qui no se n'adona, 
mig esquitxant tot el q troba, 
deixant els vidres plens d'estampats impossibles de gotes perdudes.
El cel em vol fer creure q avui no hi ha sol, 
q serà un dia gris i trist, 
però realment ni ell ho vol, 
sap q el sol juga a fet amagar darrera els núvols, 
q ha cedit el seu protagonisme per avui, 
sap q en el cel, hi ha espai per tots.
El cel, juganer, em pica l'ullet i em recorda q és primavera 
i q en no res, cedirà espai a l'estiu.

El cel m'enganya?

M.

TOT VA SER.

Tot començà amb un missatge escrit en un petit paper embolcallat en si mateix i amagat, furtivament d'altres mirades, a la butxaca posterior d'uns pantalons ajustats.
Realment, començà abans, començà amb aquell contacte accidental, ensopegant l'un amb l'altre amb la mirada, esgarrifant-se de plaer sense ni tocar-se.

Tot seguí d'amagatotis, amb l'excitació a flor de pell i el desig desbordat q provoquen les relacions clandestines. Reunions secretes, estones robades, romanticisme aparent, patiment plaentment addictiu.
Era tot tan excitant...

Es sentia lliurement captiva, enganxada a una història prohibida q sabia q no tindria un bon final, a aquell romandre neguitosa i anhelant en un racó fosc del carrer, esperant la seva arribada per besar-se com si fos  l'antídot d'un verí mortal. Enganxada a aquell no voler perdre ni un minut de la nit i voler esquivar la matinada, per no haver de fer el paper absurd davant els altres, procurant q els missatges amagats a la mirada no els delatessin.
Algun cop havien anat a llocs llunyans per poder passejar entre la gent agafats de la mà.

Tot va acabar amb una balança q sospesava, aparentment, el legal de l'il·legal.
Va acabar amb una"crac" sec i contundent, esmicolant tot en mil bocins i deixant un buit permanent.
S'acabà del tot en una trucada, amb una conversa curta i concreta, i una negació per resposta.

El silenci s'apoderà de tot.

PARAULES VOMITADES.

Com milers de vegades m'he trobat atrapada 
en lletres escrites per altres, amb la enveja inundant-me les venes i la raó, 
volent fer, sentir, viure i descriure com altres. 
Dibuixo lletres q em surten desbocades de dins, molts cops sense sentit, sense haver experimentat, somiant simplement, i a voltes desitjant viure-les.
Quan el sol inicia el camí d'amagar-se em venen paraules al cap, sense ordre, 
empenyent-se les unes a les altres 
amb presses per sortir, com si d'un vòmit incontrolable es tractés i les planto desordenadament ordenades, 
desesperada per no oblidar-les, embogida a estones per la pluja de pensaments.
La meva ànima somiatruites, es perd enllà, en paratges llunyans on la meva vista no arriba i s'entesta en fer-ho. Tota jo paralitzada enmig d'un món q mai s'atura, abandonant el cos inert q no segueix la meva ment, q vola, ves a saber on i q quan torna, no recorda tots els detalls.
Sé q he estat en llocs preciosos, sé q tornaré, o no, llocs q m'han fet gaudir sensacions impensables, 
no les recordo! i m'entesto a fer-ho... potser malgasto energies i temps... tant és! 
vull recordar-ho tot! 
Vull descriure cada lloc, cada instant, cada paraula, perquè en escriure ho viuré de nou, 
fins i tot, intensament.

M.

LA CULPA.

La culpa, la culpa...
La culpa de què?
De ser, de pensar,
de sentir, d'expressar?

La culpa no és de les paraules,
potser és allò que es vol dir
sense saber expressar, potser,
pq no se sap entendre.

Potser, entre emissor i receptor
el missatge rebota
en petits paranys del camí
i s'acaba transformant
en allò en q res s'assembla.

La culpa, la culpa...
La culpa de què?
La culpa de qui?
La culpa, perquè?

REMOVEM LLENÇOLS.

Entre llençols vermells, descansa el meu cos nu, 
t'espera.
Jeus al meu costat besant-me l'orella.
Un pessigolleig em provoca una rialleta ximple 
q ofegues amb els teus llavis sobre els meus,
i la llengua, a través d'ells, busca la meva.

Saps q, així, em fas captiva 
i em ressegueixes el coll,
despertant-me el desig.

Parla'm amb els ulls, toca'm!

Removem llençols i coixins, 
estirem i encongim braços i cames.
Es creuen fantasies i defectes,
riures i gemecs
i el món desapareix.

Tu i jo, entre llençols enredats
jaiem estirats,
procurant recuperar l'alè.

M.

PARATGE UTÒPIC.

Hi ha un lloc,
amagat en un racó del meu cervell.
Un lloc on quasi sempre fa sol
i quan plou,
ho fa en la seva justa mesura.
Un lloc on no fa ni calor, ni fred.
Un lloc on les preocupacions
gairebé no existeixen.
No existeix la malaltia,
ni la pobresa,
ni tan sols la riquesa,
a no ser q sigui de l'ànima.

Hi ha un lloc,
amagat en un racó del meu cor.
Un lloc on l'amor regna,
on l'odi i la maldat estan desterrats,
no es troben ni en el llenguatge,
ni surten als diccionaris.
Un lloc on tot sembla 
perfecte als ulls q ho miren.
Un lloc de somni...

M.

CRIDA VENT.

El vent torna a cridar
pels carrers deserts de matinada,
el son torna a fugir de mi, 
un cop més.

La dringadissa d'un cascavell,
oblidat penjat en un balcó, 
acompanya la insomne permanència al jaç,
entonant, distret, una melodia.

El vent segueix cridant,
el cascavell dringant,
marcant el ritme 
d'un nou dia de febrer.

M.

DESPERTA.

El matí desperta, desplegant ses ales, mentre la lluna, encara penja del cel.

Hi ha una petita i senzilla resplendor ballant pels carrers.
Trucades desitjades, trossos de cor escampats pels penya-segats,
q volen cel amunt per ajuntar-se de nou, soldant-se en un sol pedaç.

La memòria, és el ressò d'una cançó silenciosa q costa entendre,
q es dispersa en el temps, q es difumina, q s'esvaeix...

El cor no pot patir per allò q els ulls no volen veure,
potser sigui millor la ceguera.

El món es desperta a la carrera, s'acabarà imposant,
amb l'esperança q millors dies vindran.

M.

GÈLIDA FOSCOR D'HIVERN.

I per molt q ho intenta, no pot sortir de la foscor q la persegueix,
q l'envolta. La q fa q es quedi encongida en el petit racó de la gran cambra, 
lluny dels finestrals per on es colen escletxes de sol q voldrien acariciar-la.

Per molt q ho intenta, no sap treure's de sobre aquesta manta pesada i gruixuda, 
q no la deix bellugar.

I més enllà segueix la foscor, i més enllà, més foscor encara, 
i en obrir els ulls, més i més foscor.
Una foscor infinita, inesgotable. 
Una foscor freda, gèlida, q se li incrusta cos endins.

Estira els braços cap a aquell petit punt daurat q li sembla veure entremig de tanta foscor. 
Creu q allà hi ha la calidesa q tant enyora, la q desitja, la q creu q pot desfer el fred gèlid i pesant q sent a sobre, l'abraçada q la pot tornar a la vida.

M.

EN LA NIT.

     Afluixo en la nit la veu amarga,
la q lamenta,
la q cerca excuses fàcils.

     Afluixo a la nit,
a l'extrema solitud q s'emporta la rialla,
justificada i lliure,
q neix del silenci,
per formar la foscor no desitjada,
a l'agitació punyida d'un desig violent.

     Segueixo en aquest transitar efímer,
q se'm gargoteja i em complico,
i no sé si deslligar-me...

     M'abraço a la nit amb temperança,
quan ja no hi ha dolor,
despullada i sense ales, 
buscant l'òrbita adequada.

M.

FAMÈLICA ÀNSIA.

En l'hora feixuga
en q els temps futurs 
acaben sent present,
sense adonar-me, 
s'han transformat en passat,
devorant amb famèlica ànsia
el q em queda de vida, 
desperto a l'encís de la llum.

M .

ENCARA ÉS FOSC.

M'he escapat del llit per venir-te a rebre, 
tinc ganes de veure't.
Darrera el vidre,  
espero, impacient, la teva arribada.
Sense tu, no seria un dia complert... 
no existiria. 
Tinc ganes de tu,
No vull més foscor...

Bon dia sol.

M.

ONCE UPON A TIME THE HISTORY OF A BOOK (part VII)

       Tenia la taula ordenada, força estrany per ella.
Els blocs per un costat, els papers desparellats per l'altre,
davant seu els bolígrafs de diferents colors, un al costat de l'altre, ben igualats.

       Un soroll del carrer li va fer girar el cap i abans de fer-ho, 
ja havia oblidat q l'havia distret.

       Intentà tornar als seus quefers i desistí...
Decidí canviar de plans.
Agafà un llibre de l'estanteria q tenia al darrera,
l'obrí i començà a llegir.
Si va posar amb ganes i aquell llibre, no va tardar gaire en absorbir-la 
i posicionar-la en el lloc d'un dels personatges.

       No sabia ben bé quan temps havia passat, 
però tenia la sensació d'haver viscut una vida sencera, 
d'haver fet mitja volta al món, a estones en bona companyia, o això li semblava.

       L'opció q tenia davant seu i en aquell moment, l'única visible i factible, 
era aprofitar aquell inusual ordre a la seva taula
i aprofitar-ho per reorganitzar la vella caixa plena de carpetes i llibretes
i començar a passar en net, com si d'apunts d'escola es tractés,
tots els mots q contenia.

       Hi havia una vegada, la història d'un llibre q, 
possiblement, no veuria mai la llum.

M.

ONCE UPON A TIME THE HISTORY OF A BOOK (part VI)

       Totes les vides són una novel·la.
Els escriptors son com carronyers d'allò q li entra pels ulls,
plaers solitaris, vicis compartits...

       Acceptava la sordidesa i la bellesa d'algunes paraules, d'alguns escrits, necessitava ser tot allò q li feia falta ser, fer senzill allò q li resultava tant complicat de fer.

       Dibuixar lletres era innovar... o, el consol de la rutina. Era evadir-se. Era mantenir el ritme del batec del seu cor.

       Potser s'entestava massa en voler saber pq escrivia i es perdia l'opció d'escriure altres coses, de seguir vivint.

       Amb la llibreta sobre la falda i el llapis a la mà , es quedà immòbil, amb la mirada perduda en el paisatge fotografiat, penjat a la seva paret.

       Gairebé sentia la remor d'aquell mar transparent, i l'olor de sal l'envaïa l'olfacte.
Notava el pessigolleig de la sorra sota els seus peus i la fredor de l'aigua arribant, a onades, a ells.

       Ja no tenia fred, el sol li escalfava, agradablement, el rostre, i notava com se li recarregava el dipòsit de vitamines. 
No podia evitar somriure.
Després de passejar una estona per la vora, es va asseure i va seguir observant el mar.
La hipnotitzava, gairebé tant com el foc.
Alçà el cap, mirant al sol, tancà els ulls i es deixà caure d'esquena sobre la sorra.

       Quan va tornar a obrir-los, estava ajaguda al sofà i la llibreta i el llapis eren a terra.
Ho recollí tot, ho deixà damunt la taula i tronà a tancar els ulls, tot jaient de nou a la sorra.

M.

ONCE UPON A TIME THE HISTORY OF A BOOK. (part V)

       Feia anar el llapis entre els dits, a ritme de música tropical dels anys 50.
Feia estona q macerava una història al seu cap i no se'n sortia.

       Fins i tot va intentar recordar el somni d'aquella nit, però, res! inútil!, 
no els recordava mai quan volia...
De fet, tampoc recordava quin havia estat l'últim recordat...

       Va sortir a passejar... res!
Va pujar al terrat on havia passat tan bones estones i... tampoc!

       Se li havia tornat a evaporar la inspiració, amb la mateixa rapidesa  
q ho fa una gota d'aigua a terra a ple estiu.

       Com podia ser, amb tantes coses q tenia per dir, q no li brollessin les paraules?

       Hi va invertir gairebé tot el matí i a migdia,quasi a primera hora de la tarda, va decidir q potser demà li aniria millor, q no calia desesperar-se.
Va tancar els ulls i deixà q la brisa li acariciés la pell i jugués amb els fulls del bloc q tenia al costat.

       Es va imaginar amb un atac d'inspiració i una mena d'incontinència, q li produïa febre, anhelant recordar-ho tot al despertar.

M.

ONCE UPON A TIME THE HISTORY OF A BOOK.(part IV)

       Els seus records, o la tergiversació d'ells, li havien fet omplir molt fulls, fins i tot, algun aroma l'havia portat a fer-ho.

       L'olor a pa calent la transportava a aquells matins d'hivern, quan s'aixecava més d'hora per anar a comprar-lo, per poder preparar els entrepans per l'excursió q havia de fer aquell mateix dia amb l'escola. Era tot un ritual: matinar, entrar a cal forner per la porta del darrera, preparar la motxilla...

       Durant la infantesa entenem les coses diferents de quan som grans, això li havia fet crear mil històries, aquelles q va viure intensament en la seva ment infantil.

      Sempre li havien dit q, de petita, s'encantava amb el vol d'una mosca, el q no sabien els q li deien, és q ella volava a sobre la mosca i feia viatges increïbles q s'havien perdut en els seus records.
Escrivia per recordar-los?
Els revivia mentre ho feia?
Realment, totes aquelles lletres eren les imaginacions d'una nena despistada?

       Totes aquelles preguntes no tenien importància;
l'important era tot el q havia viscut.
Tampoc ho era el fet d'escriure, sinó el q representava fer-ho.

       Escriure és viure,
i ella havia viscut molt.

M .

ONCE UPON A TIME THE HISTORY OF A BOOK.(part III)

       Li agradava somiar q tenia les paraules amb les q podia posseir el món sencer.

       Possessió, dominació, admiració...
Es preguntava q desitjava més...

       També li agradava imaginar gent llegint els seus papers desordenats; gent a qui li brillessin els ulls al fer-ho i  q els fes volar més enllà de les seves fronteres.

       Tot i els seus desitjos, no tenia fe en el seu possible talent, potser per això tot quedava allà, junt, barrejat, oblidat...
Tenia l'absurda addicció de lluitar contra les paraules q se li amuntegaven en el cervell, i per tal d'alliberar la pressió q li produïa, no tenia més remei q seguir col·leccionant papers desordenats.

       Cartes a desconeguts a qui coneixia perfectament... 
N'havia escrit... ja no sabia quantes. 
Ho havia fet per necessitat, necessitat d'escriure, i li era més còmode si inventava persones a qui poder dir coses q li agradaria poder haver dit algun cop a una persona de carn i ossos; potser ho feia pq els seus desconeguts li resultaven més reals q la gent físicament real.

       Tot el q havia escrit, ho havia sentit, tot estava dins seu, tot formava part d'ella, pq la seva vida era tot el q sentia, i sentia tot el q escrivia.

M .

ONCE UPON A TIME THE HISTORY OF A BOOK.(part II)

       Un cop més, es trobava davant les espelmes, 
ja no comptava les q posava , 
en posava unes quantes i prou. 
A punt de bufar-les, procurava trobar 
un desig nou per demanar. 
Possiblement, un nou univers paral·lel 
on intentar inventar una nova història 
q ompliria nous papers q ajuntaria amb la resta.

       Un dels desitjos q més havia demanat, 
era poder acoblar tota aquella immensa col·lecció de paraules i reordenar-les de manera q es podés entendre alguna cosa.

       Tenia la sensació de deixar les seves històries a mitges...

       Hi havia un lloc amagat.
Un lloc on s'amagaven antigues històries.
Històries q no recordava, ni tan sols, haver imaginat;
històries q sabia q eren allà, on no recordava q hi eren.
Aquelles històries q havia escoltat de boca dels iaios,
aquelles de quan eren petits,
aquelles q feien brillar els ulls de qui les explicava i de qui escoltava.
Aquelles q si no s'exageraven, no semblaven de veritat.

       Tot rellegint vells papers, es va adonar 
del plaer de certes mentides,
les q es fan creïbles, 
les q sedueixen als altres q saben q mentim 
i ens demanen q continuem.
Es va arribar a preguntar 
si cal una mica de mentida 
per imaginar-nos q perseguim una mica de veritat.

M.

ONCE UPON A TIME THE HISTORY OF A BOOK. (part I)

       Hi havia una vegada, la història  d'un llibre q mai es va escriure, si més no, no com a tal, no ben ordenat, ni fàcil d'entendre, ni, possiblement, de llegir.

       Aquell llibre era el resultat dels apunts, potser contradictoris, potser ambigus, acumulats durant anys el llibretes i carpetes aplegades en una caixa oblidada a les golfes.

       Tenia tones de fulls escrits amb invencions, anhels, poesies, frustracions...
Tot allò q se li passava pel cap anava directament a aquells papers, a través de la seva mà, aquella mà d'ungles rossegades per la incertesa de no saber quin de tots aquells mons imaginaris triar.

       Recordava haver desitjat una festa sorpresa, algun cop. Recordava haver desitjat ser una persona especial, ser el centre d'un  dels universos imaginaris q havia somiat milers de vegades.

       Havia desitjat ser la millor persona, la més alegre, la més imaginativa, la més motivadora...

       Havia desitjat ser moltes coses...
Ho va intentar infinitat de vegades, abans, fins i tot, de desitjar-les.

M.

SENSACIONS.

I q voleu q us digui?
Per variar hi ha coses q no entenc i no em paro en voler  entendre-les, tinc la sensació de perdre el temps en causes perdudes i no em ve de gust...
Possiblement, en coses en q empro el meu, molts considerarien q no l'aprofito gaire bé... tan m'és, és el meu i l'administro com vull.

Tinc una altra sensació, i tampoc m'agrada. 
És aquesta mena d'obligació d'haver de justificar qualsevol decisió q es pren;
si ho fas... pq ho fas... si no ho fas... pq no ho fas...pq ho fas d'una o altra manera...

És curiós q sento a dir molt q la gent ja en tingui prou amb la seva vida, però n'hi ha q no poden ni volen evitar d'observar i comentar, en excés, q fan els altres...
Ens creiem amb el dret de donar la nostra opinió i consell a qualsevol cosa, tot i no saber sempre ben bé de q va...

Probablement el q menys m'agrada, és aquella part de mi q és així i no se n'adona q fot la pota més d'un cop intentant excusant-se de q intenta ajudar...

No sé si ho faig bé, diria q no gaire, potser les coses m'anirien d'altra manera, però faig l'intent, o això em crec, en alguns moments se me n'ha anat l'olla i el fet, fet està, si, però em sap greu... suposo q me'n sabrà d'alguna sempre.

Sensacions... ara en tinc una de nova... 
la de divagar en moltes paraules i no dir pràcticament res...
Potser q vagi a emprar el meu temps en les meves insignificants coses.

M.