FINAL O INICI, DELIBERACIONS ABSURDES....

No sabria dir com em sento.
Se sap q no és cap mena de novetat q digui això,-
i de nou, ho torno a dir.

Voldria tenir més control en les coses q faig,
i sempre acabo tenint la sensació q vaig curta de temps,
o potser és q no sé com administrar-lo,
la organització, realment, no és el meu fort,
per molt q ho intenti,
i ho faig.

Quan més ho intento,
més m'acabo col·lapsant 
i més m'emprenyo i més em bloquejo...
Un maleït cercle viciós del q no sé sortir.

No acabo de tenir clar,
si el millor pel canvi és 
un final o un incici...
possiblement el conveni d'ambdues coses...

Els finals d'any ens porten a fer balanç del q hem fet, del q tenim,
i del q hem perdut...
i fer llista nova del q volem fer,
tenir...
En definitiva de qui voldriem ser;
a pesar d'allò q esperen q siguem...

Quina colla d'absurds!
Volem, volem, volem!!!,
sense tenir en compte les circumtàncies reals,
la incertesa q tot aporta i els imprevistos...
q també podriem anomenar sorpreses.

Ens aferrem a la bucòlica del q s'espera i no del q som....
Ja m'estic dispersant de nou....

Vull aportar tot el q sé q puc donar,
tot el q puc fer, si és q puc més...
Vull ser jo en plenitut.

Us desitjo el millor.
Amor!

Montse.

P.D.: perdoneu les divagacions...

BUSCANT

Perduda en les boires del relax
volent-me perdre en les boires del no fer res.
Buscant racons on retrobar-me,
volent gaudir-me al teu costat.
Buscant camins de troballes,
buscant raons per substituir,
buscant detalls per no deixar de somriure,
buscant motius per fer-ho més,
per no deixar de fer-ho
ni massa estona,ni massa temps.
Buscant olors q em transportin
o em recordin
moments feliços per repetir.

ABRAÇA'M

 Capvespres avançats,
capvespres d'hivern,
tot es torna més fosc abans d'hora,
no tot resulta tan fred,
a pesar de la foscor.
Per més q vull                         
el dia se'm fa curt.
Abraça'm i allarga'm el dia,
abraça'm i fes-me sentir.
Abraça'm i dona'm la vida.
Abraça't a mi!!!

QUAN ARRIBI EL DIA

Arribarà el dia q el cos no respongui,
q els ulls no hi vegin
i l'alè m'abandoni.
Aquell dia,
ja sigui demà o d'aquí cinquanta anys,
voldria tenir un gran somriure
Perquè es faci permanent.

Segurament,
recordaré tot el bell q m'ha passat a la vida,
q pot ser molt o poc,
segons els ulls q ho mirin,
voldria seguir veient molt,
com tot el bell q porto vist fins ara.

Montse.

TRENCACLOSQUES (2)

Tota aquella trencadissa
acumulada de tant temps, 
escampada per arreu.
Les mans nues,
plenes de cicatrius d'aquelles ferides q mai curen,
s'esforcen a recollir tota aquella estesa
de tots aquells fragments de vida
q han anat, caient alguns, estripant uns altres,
inclús arribant a esquinçar l'ànima,
amuntegant-los en un racó de les golfes, 
deixant q la pols del temps s'acumuli a sobre
fins q semblin un munt de brossa oblidada.

I potser, algun dia,
unes mans curioses la trobin, 
i descobreixi els bocins entre la pols,
els reconpongui com un trencaclosques,
ajuntant els milers de peces
per descobrir q sota tota aquella pols arraconada
no era res més q una joia sense polir.

Montse.

QUASI POT SER

 Quasi crec que és possible,
i quasi vaig orgullosa pel món sentint-me l'afortunada,
quasi obro els ulls i estiro la mà i ho toco,
quasi arribo a tocar el cel...
I resulta que el quasi, no és...
Obro els ulls i sembla q hi veig,
no massa clar,
ni fàcil...
Ni tan sols sé què!

Potser haig d'aventurar-me,
per camins nous, ni q semblin foscos,
adentrar-me en l'aventura,
descobrir nous escenaris,
nous protagonistes,
nous espais...
i fer del quasi, un ÉS!

Montse.

EM DEIXARÉ

Dues cares de la mateixa moneda, amb una em provoca desmesuradament
i amb l'altra em fuig espaordit. Potser és que no n'he après prou,
encara,
i descontroladament incrèdula, ja no em sé refiar de mi,
del meu instint,
de la meva saviesa mal aprofitada i sóc jo qui l'allunya... L'amarga sensació de no ser el primer cop,
dol encara més... Vaig a fugir de les boires espesses i fosques... Vaig a la llum...

Em jugaré el destí amb els ulls tancats
i caminaré cega allà on les passes em portin
o potser millor,
em deixaré endur pel vent...

Montse.

EL MEU MÓN IMAGINARI

Et convido a riures i somriures,
entre calmes i tempestes,
amb carícies i baralles que no fan mal,
compartint mots i gemecs,
llegües i pells...
i, perquè no, alguna ampolla de vi.


Si t'enxampa la tempesta
no dubtis en entrar,
l'aixopluc sempre el tindràs.

Et convido al meu món de fantasia
quan no sàpigues on anar,
passa, no truquis,
deixo la porta oberta
per quan em vulguis visitar.
I si cal, t'acaronaré sobre el meu pit
mentre els teus dimonis decidexin marxar.

Montse.

BREU POEMA D'AGRAÏMENT

La tristesa arriba,

no avisa,

s'instal·la sense ser convidada,

s'acomoda com si fos a casa.

La tendresa l'abraça amb força

fins que es fon,

l'acarona i bressola,

dibuixa somriures,

eixampla el cor,

la cura.

Montse.

COLLAGE.

Dibuixo paraules, aparentment sense sentit,
per veure si organitzo el garbuix del cervell que s'entossudeix  en quedar-se arrapat,
aquest caos continu que intento desxifrar de sempre.

Intento fer un collage d'idees remenant en la memòria, 
cercant les paraules exactes per traduir sentiments,
procurant trobar sentit a tot allò  que bull en aquest caparrot desordenat.

Creo petits mons de bombolles, on em refugio
a veure si els mals pensaments es tornen volàtils
i emprenc vol mar endins, ran de mar sentint els seus esquitxos a la cara.
Volo sense direcció ni objectiu, només pel sol plaer de volar sobre mar
deixar-me caure dins de tant en tant,
llençant pel camí tota la col·lecció de "i si" que se m'han acumulat a la butxaca.

M'enfonsaré en un dels mars per descobrir un món nou,
deixant que la corrent em porti on vulgui,
potser a un dels petits inferns que sempre m'acompanyen.

L'aigua fa el seu camí i les marees ho tornen tot a la costa,
em porten a veure un far que em redescobreix el camí de casa.


Montse.