CAMINS DESENREDATS.

Fèiem camins paral·lels q, de tant en tant, es creuaven 

i compartíem, amb ànsia, un anhel desitjat.

Potser, m'havia acostumat a la companyia del no-compromís,

al petit antídot de la solitud triada,

a l'escalfor quan el fred s'apoderava del meu cos nu.

Potser si...

T'has creuat amb un altre camí, més paral·lel q el meu, 

i heu decidit fer-ne part junts i me n'alegro...

i m'entristeix en part i alhora.

I ara em trobo, essent jo la q intenta discernir alguna lletra 

en el traç confús q se'm presenta davant meu;

una mena de buit dins meu q no aconsegueixo entendre.

Era, potser, q amagava algun sentiment amb la muralla de la meva individualitat?

Seguiré el meu camí, sabent q el teu,

continuarà estant paral·lel al meu, tot i no creuar-se,

i espero, per la il·lusió q et veig als ulls, 

q no es creuïn més.

Montse.

HAURIA...

       Entrepussar mil vegades amb la mateixa pedra...

       

       Encadenar en un full en blanc,

un mot darrera un altre, sense sentit molts cops,

o, potser, amb el sentit tan amagat q no s'entén.

També pot ser, q transcrigui missatges subliminars,

q ni jo mateixa reconec...

       Ja arriba el temps en q s'oxiden les muntanyes,

 en q l'humitat ho intenta cobrir tot,

en q els dies s'escurcen 

i et venen ganes d'amagar-te sota les mantes

i no sortir fins a la primavera florida.

       Hauria de treure el nas per sobre els llençols,

ignorant el vent q bufa, les sirenes llunyanes,

observar com s'amaga el sol

i es lleven les estrelles,

cobrint la nit fosca amb un discret i esplèndid llençol...

       Hauria de deixar anar les cames 

cap els camins q elles triessin per mi,

badant pels racons, descobrint, redescobrint...

       Hauria, hauria... 

Montse.