SETEMBRE, S'ACABA L'ESTIU.

El final de l'estiu s'acosta.

Són més de les sis del matí 

i encara no s'hi veu.

La tardor sempre m'ha despertat la melangia,

molts cops acompanyada

d'una tristor fosca i humida...

El final de l'estiu s'acosta

i ara la ciutat desperta fresca i lenta.

He hagut de cobrir-me

abans ho fes el fred fresc de matinada

q se'm cola per la finestra  

q em nego a tancar

davant l'imminent canvi de temps.

El final de l'estiu s'acosta

i la inevitable melangia m'embriaga.

aquest cop,

resulta ser dolça, flonja i suau...

L'estiu s'esgota...

com tot a la vida,

té un inici i un final...

Montse.

APARTAR LES CORTINES.

Tranquil·la i suaument, plou.

La fresca i l'olor a mullat entra per les finestres
i noto el fred a les espatlles.

Busco un racó on arraulir-me, o més aviat,
amagar-me de la grisor del dia.
No m'agraden els dies grisos.

Aquest juliol està resultant fresc i fosc...
no és com els altres...
Sembla ser q tot està canviant, massa depressa i no gaire bé, pel meu gust.

Tinc l'esperança q, com tantes altres vegades,
tornaré a veure sortir el sol,
de fet surt cada dia tot i no veure'l.
Però ara no el veig,
no puc,
una cortina fosca em cega
i no em deixa veure més enllà.

Haig d'apartar-les,
aquestes cortines fosques, atapaides i pesades.
Haig de trobar la manera de fer-ho,
haig de deixar q la llum de l'exterior
il·lumini tota l'estança.

Potser ho faré demà...

Montse (22-7-2011)

AMIC.

No vull imaginar un món
sense uns llavis q em diguis certeses,
sense la brisa càlida d'una abraçada,
sense l'imperatiu de quan m'he portat malament.

No vull imaginar un món
sense rialles,
sense mirades còmplices,
sense necessitat de parlar per entendre'ns.

No vull,
ni puc,
ni ho intento,
ni tant sols se'm passa pel pensament.

No vull imaginar un món
sense l'amic estimat. 

Montse.

UN ALTRE COP...

M'he tornat a trobar
arraulida al sofà,
amb la mirada perduda
fent veure q mirava la pluja
a través dels vidres del balcó.

He mirat d'escapar-me'n
abans q la meva ombra
es confongués, completament,
en la foscor.

M'arriba una olor dolça,
m'arriba de lluny,
acompanyada d'una veu familiar
q no em para de cridar...

El meu voltant tremola
com si em volgués aturar,
emportant-se tot al seu pas...

Em costa somiar,
ja gairebé no ho faig,
i sense fer res, encara,
continuaré avançant... 

Montse.  

NEBULOSITAT.

Nebulosa imatge
la q intento imaginar;
la de la realitat
q intento crear per mi.

Nebulosa imatge
la del món imaginari
on m'agradaria viure.

Nebulosa imatge
q s'aclareix a mida
q els meus ulls miren,
q la meva pell s'estremeix,
q el meu cor batega... 

Montse. 

RES...

Cap mena d'il·luminació
se m'apareix al davant.

Cap mena de nova revelació,
ni de nou suggeriment.

Cap idea nova, res, absolutament res...
foscor...

L'haig d'esperar?
L'haig de buscar?
L'haig de provocar?

Si no tinc ni idea
de quines paraules escriure!!
Si no tinc ni idea de com ordenar
tot allò q se'm passa pel cap... 

Montse.

BOMBOLLA.

Si, a vegades crec q visc en una bombolla de fantasia
creada per no afrontar allò q no vull veure.
Una bombolla q em porta a bells paratges,
belles històries...
Una bombolla q en qualsevol moment pot esclatar,
evaporant tot el seu interior ves a saber on.

Potser sota aquesta capa de pols negre, 
q sembla cobrir-ho tot,
puc trobat tot l'anhelat.
Potser de tant intentar crear bombolles,
allunyo part del meu futur real...
Potser, de tant potser,
ho torno inaccessible...

La meva bombolla s'enlaira lenta i fràgilment,
amb la incertesa de no tenir rumb fix,
de deixar-se anar cap a on la brisa la vulgui dur
a falta de ruta pròpia.

La meva bombolla de parets fràgils 
vola cap a indrets desconeguts.
S'enlaira entre núvols, últimament força grisos.
S'amaga a cada tombant, 
darrera cada boira q troba al seu pas.

Tinc por de tocar-la i q se'm desfaci a les mans,
possiblement per això,
encara no tinc ganes de sortir d'ella. 

Montse. 

UN INSTANT D'AVUI.

Avui, el cel s'ha tornat gris, 

però no era un gris fosc, ni opac,
era un gris quasi blanc, tirant a transparent,
sols q no deixava veure el blau d'un cel de primavera.

Avui, una mena de son dolç se m'ha muntat a sobre,
m'ha cobert com em cobreixen les mantes a l'hivern.
M'ha banyat amb una calidesa q ha resultat ser un xic aclaparant
i el cas és q no sé pq.
M'ha inundat una mena d'alegria en calma, tímida,
acompanyada d'una por a la irremeiable pèrdua.
Res no és per sempre.

I avui, aquest cel q s'ha tornat gris,
ha deixat anar unes quantes llàgrimes.
I ara, en la foscor de la nit, escoltant la melodia q les acompanya,
intento desxifrar quina mena d'emoció ha fet q floreixin 

i les deixin caure dolçament. 

Montse.

BROT

Un dilluns qualsevol,
en un balcó qualsevol on el sol no s'hi prodiga gaire,
un brot treu el cap amb una falta de timidesa inusual en ell.

El brot en sí és un conjunt de petites flors enganxada l'una amb l'altra,
amb la clara intenció d'obrir-se de bat a bat en qualsevol moment
mostrant el seu interior sense cap mena de pudor.
Mostrant-lo a tothom q hi volgués guaitar...

Són unes floretes xiques,
q podrien passar totalment desapercebudes per la seva mida
però criden l'atenció per la seva ubicació i peculiaritat.
Peculiaritat q solen tenir les flors de cactus
crescuts d'un petit esqueix trencat per accident.

Un dilluns qualsevol,
en un balcó qualsevol on el sol no s'hi prodiga gaire,
només per donar el bon dia i per passar el relleu a la lluna,
un petit brot em recorda
q la vida continua,
q res no s'atura
i q segueixen havent-hi coses belles. 

Montse.

SEGUIRÀS.

I seguiràs amagant-te, darrera l'escut de la por.

I seguiràs, darrera la creença q no ho vas fer malament, 
només un xic equivocat, 
sabent q no és cert.

I t'amagaràs de nou en boniques frases, 
en una llista imaginària de bona voluntat.
T'amagaràs en compliments dolços i fàcils 
q sempre has utilitzat, 
i t'ha funcionat en moltes ocasions.


I si algun cop les portes es tornessin a obrir,
en tornaràs a fer abús 
emmascarat amb l'amistat q sents en part.


I quan et convingui, desapareixeràs, 
com les ombres desapareixen en la foscor.

Possiblement t'oferiré una abraçada càlida, 
són de l'única manera q les ser fer 
i la prendràs amb orgull i estima...

I de sobte, 
t'amagaràs de nou darrera l'escut de la por 
i aquest cop potser, 
només potser, 
la vergonya et faci sortir de l'amagatall 
on ella mateixa ha fet q t'amaguis.

Montse.

HE...

Ho he escrit un miler de vegades,
amb la intenció, possiblement,
d'intentar desxifrar aquest gran enigma.

Ho he escrit de totes les maneres
q se m'han passat pel cap,
creïbles i fantasioses.

He arribat a creure
q estava en un capítol de la dimensió desconeguda!

Ho he escrit, per si de cas ho deduïa,
fragmentat en bocins
per intentar veure-hi millor.

I segueixo igual,
sense entendre el pq.
I realment,
tant se me'n dóna,
el passat ja ha passat.

No cal mirar al darrera,
s'ha de mirar cap a endavant
i a ser possible,
d'una altra manera
per tal d'intentar
no tornar a ensopegar.


Montse.

NERUDADES.

En aquell temps,
llarg, potser massa,
tot em duia a tu,
com si tot el q existís:
aromes, llum, sons,
fossin petits vaixells q navegaven
cap a les teves costes q m'esperaven.

T'estimava,
com s'estimen certes coses fosques,
secretament entre l'ombra i l'ànima.

Volia,
desitjava,
ansiava,
poder obrir el teu front en el meu interior,
per néixer en totes les teves platges.

Sóc, la q tu em vas deixar q fora,
pq tu eres, érem, som,
seràs, seré, serem...
potser un buit en l'abisme
potser un forat negre
tapat a la fugida.

Tot el q vam ser,
sentir,
respirar,
eres tu...
en aquella història,
només jo em moria
i moriria d'amor pq et vaig estimar,
pq possiblement encara estimo,
diferent, però estimo.
Potser el record del q va ser,
no va seguir sent
i podria (o no) haver estat...

I aquest amor,
amor,
no s'ha acabat,
així com no tingué naixença,
no té mort.
És com un llarg riu
q només canvia de terres i de llavis.

Ja no t'estimo,
és cert,
no igual,
i quan ho feia,
la meva veu buscava la teva oïda.

I si arriba un dia,
q per un so,
una aroma
o una llum
et ve a la ment alguna cosa oblidada,
no em busquis,
ja t'hauré oblidat.


Montse.

NO HAURIA D'HAVER ANAT AIXÍ?

Havia fet plans...
no és cert,
mai he sabut fer plans
i menys
planificar-me la vida.

He imaginat milers de situacions,
però mai he fet plans.
Ni tan sols recordo
q volia ser de petita.
Crec q vaig tenir varies etapes:
professora, perruquera, secretària...
cap d'elles la triaria ara...

El cas és q...
tinc la sensació q
les coses no han sortit com haurien.
Tampoc és q hagi anat malament,
ni perfecte...
però...
com hauria d'haver sortit?

Una sensació estranyíssima
donat q no hi havia plans.

Montse.

PARÈNTESI DE MIGDIA

Els mots em ronden,
no es deixen veure,
s'amaguen darrera idees  hilarants.

Sento el vent com bufa,
em distreu dels meus pensaments.
Música suau de fulles
es barreja amb el cant
d'algun ocell engabiat.

Els núvols,
com petits esquitxos,
aparenten indiferència.
M'ha semblat veure
una papallona volar...

És febrer
i les plantes comencen a brostar.
És febrer
i ara,
el sol escalfa,
no fa fred.

Montse.

FESTES DECENNALS: una bogeria de festa viscuda amb il·lusió.

A Valls, 
fa molts i molts anys,
segles,
quan les pandèmies i pestes mataven tot bitxo vivent,
un alcalde, preocupat pels habitants de la seva vila,
va anar a pregar a la Mare de déu de la Candela, patrona del poble.

Tan desesperat estava per la situació,
q li va fer la promesa q si els salvava,
cada decenni li farien una gran festa per honrar-la.

Tan és així q passat varis segles,
les vallenques i els vallencs,
honrem la Verge amb una gran festa:
LES DECENNALS.

Tothom es torna boig:
creients, descreguts,
infants, jovent, adults...
(els avis diuen q les volen viure intensament
pq potser són les últimes),
tots tenen el seu motiu...
Fins i tot, dóna la sensació q s'ha d'anar a tots els actes possibles...
q el món s'acaba!!

De tots els habitants,
un dels col·lectius q més ho pateix i menys ho viu,
és el d'hosteleria.
Personalment,
aquestes són les terceres decennals q visc treballant-les
i són les primeres q he pogut gaudir una mica.

Portem, amb avui, nou dies de festes,
on els actes es succeeixen durant tot el dia,
des de primera hora del matí,
fins a força avançada la matinada.

És un goig veure els carrers, a qualsevol hora del dia,
plens de gent, plens de vida.
Quina tristor ens agafarà quan tot això s'acabi
i a primera hora de la nit, ja no es vegi gent pel carrer.

Ara però, són dies de viure al carrer a pesar del fred.
Són dies de gaudir,
de menjar,
d'actes,
llums,
exposicions,
concerts
i per alguns,
d'anar a lluir-se davant els altres.

Jo, per la meva part,
vaig a fer una migdiada de mitja hora
per afrontar la tarda-nit q m'espera.

Apa doncs, salut a tots.
I si en algun moment de la vida
heu de fer un preg a la Verge,
tingueu en compte de les promeses q feu,
no sigui q després hagueu d'estar deu dies i nits seguits de festes grosses
i la veritat és q,
per molt bonic i tota la il·lusió q li posem,
és esgotador.

Montse.