MALEÏDA TARDOR.

Neguit a la boca de l'estòmac.
Aquests canvis em neguitegen tota, per dins i per fora, alhora q em tenen eufòrica.
I em fa por.

El cap em va a mil ... i, possiblement, se'm passen massa coses i, segurament, invento i somio en excés.
Em marejo!

Serà q em creo nous fantasmes?
Serà q la por pot més q jo?
Serà q ...

Jo, q fa uns dies, em sentia segura de mi mateixa, tenint clar, si més no, allò q no vull i alguna q altra cosa q vull.
I ara... avui... ara...
Tornen els embolics, els pensaments de més, el somiar truites amb por de tornar-me a equivocar.

Hi ha coses q les puc controlar, per dir-ho d'alguna manera, però... ai mareta!, hi ha un pensament/record recurrent q no em desampara de fa força estona.
I les imatges i sensacions em tornen... i... encara em neguitejo més!

La culpa és de la tardor!, q em posa més tonteta q de costum.
Si em repeteixo la frase el suficient, pot arribar a consolar-me i aconseguir q, aquest insistent neguit, s'adormi una estona i torni a mi la pau i serenitat de fa uns dies.

Maleïda tardor!

Montse.

DESGAVELLAMENTS.

Tornaren els núvols negres,
seguits de llamps i trons,
capgirant-ho tot per unes hores,
potser dies, qui podria saber-ho.

A l'aigua li costà aparèixer
i quan gosà fer-ho,
necessità una entrada triomfal.
I el sol...
amb un atac de timidesa desbocat.

Aquell estiu precipitat 
que semblava arribar a la seva fi
just abans de començar l'estiu vertader.
Tot capgirat i esverat.

Paraules perdudes,
enredades en el meu cervell enterbolit,
sense aconseguir ordenar-les,
sense trobar cap mena de coherència
en les poques que aconseguí dibuixar.

L'adhesió es desenganxa,
no hi ha manera possible 
de mantenir-ho unit.

Tot desgavellat.
Ja passarà.
Primavera en temps real.
CAMPI QUI PUGUI!!

Montse.

GANES.

M'he llevat amb ganes de fer maleses,
d'enredar-me amb la teva pell,
de mantenir el llit ben desfet,
de desmontar el sofà,
inclús,
de fer caure totes les coses que tinc sobre la taula.

Ganes d'anar deixant peces de roba
pel terra, al nostre pas,
de rodolar junts,
de riure, gemegar, cridar si cal!

Ganes de tocar-te,
de provar-te,
de trobar-te.

Ganes de tu i jo junts.

Montse.

ANHEL DE PRIMAVERA.

Des de la finestra, veia com el vent feia ballar

les rames d'aquell arboç, que s'havia fet gran, 

com ella, al pas dels anys, 

i que feia aquella ombra tan agraïda a l'estiu.

Notava com, de cada dia, 

el sol allargava més la seva estona de companyia.

Això la feia somriure.

Ja tenia ganes de primavera.

De treure's l'abric engorrós i l'excès de roba.

Que fos estiu, i anar coberta, únicament, 

amb aquell vestit fi,

gaudint d'aquella agradable sensació de llibertat.

Sentir com l'escalfor del sol l'acaronava

quan s'estirés nua a tomar-lo,

com qui toma el petó dolç d'un infant.

Ja quedava poc,

ja quedava menys...

Montse.

DE COMPARTIR I D'ALTRES FETS.

Compartir una ampolla de vi,
el caliu d'una espelma,
paraules,
neguits...

Compartir llençols,
amb carícies i suors.
Rascar-nos, l'un a l'altre,
l'esquena...

D'això es tracta...

El temps passa... 
i com passa!!
No ho sembla i fa molt ja...

Anem fent...
compartint vitamines per l'ànima.

Montse.

COSSOS EMBRUIXATS.

Encanteris de cossos nus,
de llavis,
d'alens que recorren 
tots els racons possibles de pells.

Embruix de la teva veu
que en silenci gemega
en arribar al fons del meu cos.

Orgasme compartit,
cos lletós que s'expressa en mi.

Montse.

GAUBANÇA.

Escalfar els llençols
amb els cossos entrellaçats,
amb les pells confoses
mig esborronades de fred i plaer.
Entortolligar boques i llengües,
mossegar colls,
llepar mugrons,
esgarrapar espatlles.
Encastar-nos l'un a l'altre
mentre ens bevem completament.
Guiar els malucs mentre ballen 
un ritme frenèticament compassat.
Rendir-nos en un respirar entretallat,
intentar recuperar l'alè,
dormir...