Si haig de fer cas d'aquesta boira que insisteix en quedar-se acoblada en el meu enteniment, en aquella raó que no sé si tinc... una estranya sensació, per una banda, i no és ben bé agradable. Per altra costat, tinc el pressentiment que alguna cosa espectacular m'ha de passar. I, a espectacular, em refereixo a bona, bona!
És estrany, perquè la meva intuïció se'n va d'un extrem a l'altra.
De l'optimisme al pessimisme més profund.
De l'optimisme al pessimisme més profund.
A quin part del meu interior haig de fer cas?
A quina de les meves dues sensacions incrustades a les meves entranyes haig de donar prioritat?
Haig de triar?
A quina de les meves dues sensacions incrustades a les meves entranyes haig de donar prioritat?
Haig de triar?
I vull creure en la meva màgia, en aquella que sé que és dins meu, la que encara no he après a gestionar.
I em sento invisible molts cops, pràcticament inexistent, sense cap mena de poder.
I de sobte, arriba la il•lusió, tan contagiosa com la grip, que fa que torni a somriure amb ganes.
I em sento invisible molts cops, pràcticament inexistent, sense cap mena de poder.
I de sobte, arriba la il•lusió, tan contagiosa com la grip, que fa que torni a somriure amb ganes.
I el meu cor apedaçat s'estripa de nou sense motiu aparent. Quan les forces defalleixen i no hi ha nou sentiment, enyorant amb cert oblit, el ritme d'un cor desbocat per l'emoció incontrolable.
Volent tornar a tocar de peus a terra, que diuen que és el que ha de ser, no puc i, certament no vull, deixar de somiar truites, tot i que la batacada al despertar sigui descomunal.
Montse.
