No tinc ni puta idea de q escriure i en tinc ganes, moltes, potser aquest és el problema, l'ànsia.
Un garbuix d'idees se m'acumulen al cap, es desplacen a través de la mà i les planto en un paper. Deixo lliscar el llapis, un mot darrera un altre i les frases es van formant, no sempre amb un resultat excessivament coherent.
I de cop, la mà s'atura i el cervell bull de milions de paraules caòtiques, contingudes, sense sentit, intentant organitzar d'alguna manera.
Semblo tenir una mena d'incontinència verbal absurda, sense cap mena de lògica.
Com es pot tenir tanta necessitat de dir alguna cosa, sense saber q dir?
Ves a saber...
Tot és ple d'incongruències, pq no ho hauria de ser tota jo una?
No vindrà d'aquí.
Potser, només potser, el q em passa és q dins meu hi ha alguna cosa q m'haig de treure. M'haig de buidar... Una hipòtesi més.
Mentre descobreixo o no , el què, el pq, o el q coi sigui, segueixo fent lliscar el llapis sobre el paper.
M'agrada escriure amb llapis.
M'agrada fer esborradures, difuminar, sentir el so q fa sobre el paper: ras ras...
M'agrada...
Suposo q, com vaig llegir algun cop per alguna pàgina de ves a saber on, escric pel sol plaer de dibuixar formes sobre un paper en blanc...
És això o és alguna mena de desig amagat o difús de deixar alguna mena d'herència en aquest món.
També pot ser q ho faci per sentir q algú em diu q li agrada, q no ho faig malament del tot.
Alimentar l'ego, de totes les possibilitats, aquesta sigui la més segura, la més convenient.
A qui no li agrada q li raspallin les espatlles de tant en tant ?
Mentre escric, uns ulls m'observen des d'una foto en blanc i negre. Em somriu. De fet, són dos els q ho fan.
Les fotografies antigues, em dóna la sensació q, a vegades, cobren vida i la q tinc damunt la taula ho fa de tant en tant.
Ara millor marxo, possiblement tot el aquí escrit, no te ni cap ni peus.
A veure si demà la cosa flueix amb més ordre i una mica més d'interès.
Montse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada