s'ajuntava a la meva,
ens devoràvem mútuament els llavis,
gairebé li vaig notar el gust.
Vaig suposar
q era un residu de la memòria,
un desig d'aquella adolescència viscuda,
d'aquell amor impossible, platònic,
transformat en amistat
a través dels anys.
Em vaig descobrir,
acomiadant-nos a la porta de casa,
amb ganes de tastar-los
abans no saltés de cotxe.
I no puc deixar de preguntar-me:
aquest desig és producte del record,
marcat a la memòria
per la passió adolescent?
Pot sobreviure tants anys un sentiment?
Pot revifar?
Puc...?
Vull...?
Poden ser trapelles els records,
dolçament guardats,
en el calaix dels primers amors.
Montse.
Amors de juventut, no sabem mai si els perdem o no..
ResponElimina