Ja no tinc vint anys,
és obvi quan se'm mira.
Ja hi ha més gent q em diu senyora,
q la q em parla de tu.
I sí, ja sé q,
encara hi ha cops q em comporto com una nena
de quinze a pesar d'haver sobrepassat els quaranta,
ja fa uns dies.
Però mira ves, no m'hi veig,
q hi farem!
Hi ha un moment, però,
q me n'adono de l'edat q tinc, quan,
per molt q ho intenti,
les coses ja no em sorprenen com abans.
Enyoro coses, és clar.
Enyoro certes emocions i sentiments
q fa molt q no sento.
Ai, quina nostàlgia d'aquelles primeres vegades:
-la primera agafada de mà per anar a passejar.
-el primer petó ràpid als llavis q em va enrogir.
-el primer ball lent ben enganxadets.
Era tot tan bonic, fresc i net...
i ja porto uns quants dies viscuts...
I què se n'ha fet d'aquella il·lusió amb q vivia les coses?
Es va consumint com la vida a cada minut q passa?
Se m'està entelant la vista per no veure els mateixos colors lluents q veia abans?
Quines preguntes més absurdes!
Millor ho deixo estar...
Montse.
Ja no tens vint anys,
ResponEliminaés obvi quan se't mira..
Però el que és veu és molt més interessant, atractiu, ferm.. l'edat et fa millor i t'embelleix. No ho dubtis mai.