CAMINS DESENREDATS.

Fèiem camins paral·lels q, de tant en tant, es creuaven 

i compartíem, amb ànsia, un anhel desitjat.

Potser, m'havia acostumat a la companyia del no-compromís,

al petit antídot de la solitud triada,

a l'escalfor quan el fred s'apoderava del meu cos nu.

Potser si...

T'has creuat amb un altre camí, més paral·lel q el meu, 

i heu decidit fer-ne part junts i me n'alegro...

i m'entristeix en part i alhora.

I ara em trobo, essent jo la q intenta discernir alguna lletra 

en el traç confús q se'm presenta davant meu;

una mena de buit dins meu q no aconsegueixo entendre.

Era, potser, q amagava algun sentiment amb la muralla de la meva individualitat?

Seguiré el meu camí, sabent q el teu,

continuarà estant paral·lel al meu, tot i no creuar-se,

i espero, per la il·lusió q et veig als ulls, 

q no es creuïn més.

Montse.