Tot començà amb un missatge escrit en un petit paper embolcallat en si mateix i amagat, furtivament d'altres mirades, a la butxaca posterior d'uns pantalons ajustats.
Realment, començà abans, començà amb aquell contacte accidental, ensopegant l'un amb l'altre amb la mirada, esgarrifant-se de plaer sense ni tocar-se.
Tot seguí d'amagatotis, amb l'excitació a flor de pell i el desig desbordat q provoquen les relacions clandestines. Reunions secretes, estones robades, romanticisme aparent, patiment plaentment addictiu.
Era tot tan excitant...
Es sentia lliurement captiva, enganxada a una història prohibida q sabia q no tindria un bon final, a aquell romandre neguitosa i anhelant en un racó fosc del carrer, esperant la seva arribada per besar-se com si fos l'antídot d'un verí mortal. Enganxada a aquell no voler perdre ni un minut de la nit i voler esquivar la matinada, per no haver de fer el paper absurd davant els altres, procurant q els missatges amagats a la mirada no els delatessin.
Algun cop havien anat a llocs llunyans per poder passejar entre la gent agafats de la mà.
Tot va acabar amb una balança q sospesava, aparentment, el legal de l'il·legal.
Va acabar amb una"crac" sec i contundent, esmicolant tot en mil bocins i deixant un buit permanent.
S'acabà del tot en una trucada, amb una conversa curta i concreta, i una negació per resposta.
El silenci s'apoderà de tot.
M'he fins i tot sentit identificat en un episodi viscut no fa massa temps..., no sé si m'hauria de penedir però no, no em penedeixo d'haver viscut.
ResponEliminaAmb les coses q es fan de bon grat i tot sabent q, en alguns casos,no estan bé o q seran un desastre, però les vius intensament, no hi ha espai per penedir-se.
EliminaGràcies Carles.
M :-P