NERUDADES.

En aquell temps,
llarg, potser massa,
tot em duia a tu,
com si tot el q existís:
aromes, llum, sons,
fossin petits vaixells q navegaven
cap a les teves costes q m'esperaven.

T'estimava,
com s'estimen certes coses fosques,
secretament entre l'ombra i l'ànima.

Volia,
desitjava,
ansiava,
poder obrir el teu front en el meu interior,
per néixer en totes les teves platges.

Sóc, la q tu em vas deixar q fora,
pq tu eres, érem, som,
seràs, seré, serem...
potser un buit en l'abisme
potser un forat negre
tapat a la fugida.

Tot el q vam ser,
sentir,
respirar,
eres tu...
en aquella història,
només jo em moria
i moriria d'amor pq et vaig estimar,
pq possiblement encara estimo,
diferent, però estimo.
Potser el record del q va ser,
no va seguir sent
i podria (o no) haver estat...

I aquest amor,
amor,
no s'ha acabat,
així com no tingué naixença,
no té mort.
És com un llarg riu
q només canvia de terres i de llavis.

Ja no t'estimo,
és cert,
no igual,
i quan ho feia,
la meva veu buscava la teva oïda.

I si arriba un dia,
q per un so,
una aroma
o una llum
et ve a la ment alguna cosa oblidada,
no em busquis,
ja t'hauré oblidat.


Montse.