GARGOTS SUBTILS DELS MEUS ANHELS.

Observo, des del llindar de la balconada, com plou, 
des de la penombra de la cambra, només il·luminada 
per alguna q altre llum de sal i unes quantes espelmes.

S'apropa a mi, em frega suaument les espatlles amb la punta dels dits,
no puc contenir un lleu sotrac en el q es ratifica el nostre pacte d'eterna complicitat.

Sense adonar-nos, ens trobem ajaguts sobre la catifa, 
farcint-nos de petons, gairebé, a tots els racons possibles.
Iniciem un llenguatge sense paraules, 
només mirades, carícies, sospirs i gemecs...

No cal dir res, no calen exigències.
L'un sap q vol l'altre segons reacciona cada cos, 
amb la mirada, 
amb el ritme desordenat de la respiració quan es mescla amb els gemecs.
Ens fem l'un a l'altre...

Recuperem la serenor...
Silenci...
Sento la resta de la pluja regalimant...
Encara em relaxo més.
Dormo...

Quan desperto, encara dormites al meu jaç.
Surto de puntetes dels meus dominis.
M'assec davant la taula i recupero aquell paper ple de gargots, l'omplo de més,  dibuixo horitzons desconeguts.

Apago la llum i torno a la teva vora.
Seguiré dormint...

Montse.