Les cortines ballaven dolçament alegres en el llindar d'aquelles portes q s'obrien a un paisatge q sempre li havia semblat idíl·lic.
Un racó tocat pels Déus o potser, un racó on els Déus ni hi havien posat ni peus,ni ulls i per això encara mantenia aquella bellesa salvatge natural.
Un racó on cada fulla, flor i gra de sorra, brillaven amb llum pròpia.
D'entre les cortines estant, els seus ulls viatjaven mar enllà i aquell blau intensament pur la omplia de serenor.
Tant q no pensava en res, només en gaudir de tota aquella bellesa q se li oferia sense mesura.
Ni tot l'or del món la faria marxar d'aquell lloc màgic, pensava, sabent q es mentia a si mateixa i q, en qualsevol moment, arrencaria a còrrer, camí qui sap on... qui sap perquè.
Còrrer, si... com corren els cavalls lliures, sense direcció, només per plaer, només per sentir com els cabells volen al vent mentre corren, només per gaudir de la seva pròpia llibertat.
Somreia , i aquelles cortines de gassa q ballaven alegrement al ritme d'aquella càlida brisa, li embolicaven el cos nu mig esborronat encara, impregnat d'aquell aroma q la feia sentir-se en la pell de Venus, la gran Deessa q era.
Llavors sabé q Cupido havia estat concebut...
Montse.
Es sempre un repte descriure un moment de calma en que no passa res. I ho aconsegueixes amb escreix, crean la sensació de un paisatge aturat i em moviment.
ResponEliminaTambé aconsegueixes donar-li un toc màgic, mitològic..
Molt bé. Com sempre!
Gràcies,és tot un plaer saber q llegeixen i valoren allò q escric.
ResponElimina