MÉS BOIRINES.

Aquesta fina gassa grisa

que envolta el meu cervell

i l'immobilitza continuament

es torna espessa i pesada,

ho difumina tot dins meu,

em lliga a un desconcert continu,

on sembla que m'agrada rebolcar-m´hi,

empastifant-me d'un fang feixuc

que voldria desincrustar.

Si ni aquest vent és capaç

de prendre les boirines grises

que últimament semblen perseguir-me,

cap a on es suposa que he d'anar

si el meu sentit de l'orientació

s'inutilitza a la mínima?

Cerco un llac de positivisme

on rentar-me la gruixuda capa d'excuses

que sembla s'arrelen dins meu,

i que possiblement alimento

amb les meves pors.

Cerco camins nous on perdre'm

i aquestes boirines

em desorienten de nou.

Vull bufar-les,

que desapareguin totes

i elles s'entesten en perseguir-me,

o potser les porto enganxades

a la sola de les sabates.