La mare em parla, amb una barreja d'excitació i tristesa de la seva infantesa.
De com l'àvia se les enginyava per portar un plat a taula, mínim un cop al dia.
De com, en la pre-adolescència, ja treballava i just entrant en ella, va viatjar a cents de quilòmetres, amb gent desconeguda i q gairebé sempre, parlaven un altre idioma, i de com s'hi va estar uns anys tota sola, recollint diners per poder portar la resta de la família a viure amb ella.
De com amb els anys, aquell poble q li va semblar tan gris en arribar, es va apoderar del seu cor.
De com va seguir fent vida aquí, de com va conèixer al pare i de quant agraïda està a Catalunya d'estar a punt de fer setanta anys aquí.
Q s'ha sentit acollida i q el seu sentiment vers aquesta terra nostra, és tan gran com si fos nascuda aquí i q com ella sempre em repeteix: Com no sentir-me catalana, si he fet tota la vida aquí i els millors moments d'ella els he viscut a les seves terres.
Cada cop q ella m'explica els records de la seva vida, fa q em senti orgullosa de la meva mare, de l'agraïment i, sobretot, estima q li té al nostre país.
Montse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada