PRELUDI.

Estava a punt 
d'entrar en un son profund,
ho notava.
Notava com la voluntat de fer res 
l'abandonava
i el seu cos era incapaç de bellugar-se 
i alhora,
el seu cervell li ordenava q no ho fes
per no desvetllar-se.
Tot amb això 
es va notar una llàgrima a l'ull dret
a punt de voler lliscar-li pel costat del rostre,
direcció a l'orella.
Però la voluntat de la llàgrima 
estava paralitzada,
com el seu cos
i el seu cervell, 
encara despert,
esperava sentir 
el regalim de la llàgrima avall.


No entenia
el pq d'aquella llàgrima,
no recordava
si minuts abans
hi havia hagut algun motiu
pq brollés del seu ull dret.


Semblava q el seu cervell 
es començava a dormir,
ordenant encara,
amb el temps q li restava,
q el seu cos romangués quiet,
q ni tan sols respirés profund
per no esperonar-lo a despertar.


Com podia ser 
q no recordés mai aquest instant,
el preludi del son profund?


Estava descobrint,
tot vivint aquest preludi,
q era la millor part del son
i tan mateix pensava
q seria una llàstima 
no recordar-ho l'endemà.


Va dubtar un instant 
a llevar-se i escriure les sensacions 
abans d'oblidar-les,
però el seu cervell,
ja adormit,
li ordenà romandre immòbil.


Montse.