No entenem el valor dels moments, fins q s'han convertit en records.
Davant em queda, la incertesa d'un món blau q se'm presenta davant els ulls.
Queda, la enorme muntanya de deures i somnis, q fan el dia a dia de qualsevol ésser humà.
Ja no recordo la teva veu, ni les últimes paraules q ens vam dir, ni tan sols, el dia q van ser dites.
Ja no recordo el caliu de la teva mirada, de la teva mà sobre la meva.
No recordo la comoditat de la teva espatlla en repenjar el meu cap, quan ens assèiem al sofà per veure una pel·lícula.
Tampoc recordo el teu silenci acollidor quan anàvem, tot passejant a l'espigó, a veure el mar i escoltar la seva remor.
No recordo com m'acompanyaves fins entrar al cotxe, paraigua en mà, quan plovia.
Tampoc, la gràcia q em feia q tinguessis detalls de cavaller del segle passat.
Ja no recordo l'últim petó q ens vam fer...
Montse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada