I per molt q ho intenta, no pot sortir de la foscor q la persegueix,
q l'envolta. La q fa q es quedi encongida en el petit racó de la gran cambra,
lluny dels finestrals per on es colen escletxes de sol q voldrien acariciar-la.
Per molt q ho intenta, no sap treure's de sobre aquesta manta pesada i gruixuda,
q no la deix bellugar.
I més enllà segueix la foscor, i més enllà, més foscor encara, i en obrir els ulls, més i més foscor.
Una foscor infinita, inesgotable.
Una foscor freda, gèlida, q se li incrusta cos endins.
Estira els braços cap a aquell petit punt daurat q li sembla veure entremig de tanta foscor.
Creu q allà hi ha la calidesa q tant enyora, la q desitja, la q creu q pot desfer el fred gèlid i pesant q sent a sobre, l'abraçada q la pot tornar a la vida.
M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada