Afluixo en la nit la veu amarga,
la q lamenta,
la q cerca excuses fàcils.
Afluixo a la nit,
a l'extrema solitud q s'emporta la rialla,
justificada i lliure,
q neix del silenci,
per formar la foscor no desitjada,
a l'agitació punyida d'un desig violent.
Segueixo en aquest transitar efímer,
q se'm gargoteja i em complico,
i no sé si deslligar-me...
M'abraço a la nit amb temperança,
quan ja no hi ha dolor,
despullada i sense ales,
buscant l'òrbita adequada.
M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada