mentre, asseguda al sofà,
mira aquella pel·lícula.
Q ràpid es pot acostumar una
a l'escalforeta i l'alè dolç de la companyia.
I és ben cert q una abraçada fa molt,
tot i trobar en falta aquella espurna
q fa q un sol petó a les parpelles
li faci eriçar la pell en un instant.
Estrany egoisme el seu
q voldria el q li ofereix,
ho vol, ho anhela,
però vol més l'espurna extraviada
i li dol,
no trobar-la en la seva oferta...
Montse.
Es molt bonic, i trist a la vegada.
ResponEliminaPot ser que les ànsies per cercar aquella espurna li hagim impedit veure la petita guspira?
Pot ser que passessin massa coses, totes juntes, coincidents?
Pot ser que realment no pugui donar-te l'espurna promesa?
Es molt trist, i bonic a la vegada.
És el q tenen els sentiments,q no es poden controlar.
EliminaVigilaré per si trobo la guspira,potser si q no l'he vist...