Li agradava somiar q tenia les paraules amb les q podia posseir el món sencer.
Possessió, dominació, admiració...
Es preguntava q desitjava més...
També li agradava imaginar gent llegint els seus papers desordenats; gent a qui li brillessin els ulls al fer-ho i q els fes volar més enllà de les seves fronteres.
Tot i els seus desitjos, no tenia fe en el seu possible talent, potser per això tot quedava allà, junt, barrejat, oblidat...
Tenia l'absurda addicció de lluitar contra les paraules q se li amuntegaven en el cervell, i per tal d'alliberar la pressió q li produïa, no tenia més remei q seguir col·leccionant papers desordenats.
Cartes a desconeguts a qui coneixia perfectament...
N'havia escrit... ja no sabia quantes.
Ho havia fet per necessitat, necessitat d'escriure, i li era més còmode si inventava persones a qui poder dir coses q li agradaria poder haver dit algun cop a una persona de carn i ossos; potser ho feia pq els seus desconeguts li resultaven més reals q la gent físicament real.
Tot el q havia escrit, ho havia sentit, tot estava dins seu, tot formava part d'ella, pq la seva vida era tot el q sentia, i sentia tot el q escrivia.
M .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada