Totes les vides són una novel·la.
Els escriptors son com carronyers d'allò q li entra pels ulls,
plaers solitaris, vicis compartits...
Acceptava la sordidesa i la bellesa d'algunes paraules, d'alguns escrits, necessitava ser tot allò q li feia falta ser, fer senzill allò q li resultava tant complicat de fer.
Dibuixar lletres era innovar... o, el consol de la rutina. Era evadir-se. Era mantenir el ritme del batec del seu cor.
Potser s'entestava massa en voler saber pq escrivia i es perdia l'opció d'escriure altres coses, de seguir vivint.
Amb la llibreta sobre la falda i el llapis a la mà , es quedà immòbil, amb la mirada perduda en el paisatge fotografiat, penjat a la seva paret.
Gairebé sentia la remor d'aquell mar transparent, i l'olor de sal l'envaïa l'olfacte.
Notava el pessigolleig de la sorra sota els seus peus i la fredor de l'aigua arribant, a onades, a ells.
Ja no tenia fred, el sol li escalfava, agradablement, el rostre, i notava com se li recarregava el dipòsit de vitamines.
No podia evitar somriure.
Després de passejar una estona per la vora, es va asseure i va seguir observant el mar.
La hipnotitzava, gairebé tant com el foc.
Alçà el cap, mirant al sol, tancà els ulls i es deixà caure d'esquena sobre la sorra.
Quan va tornar a obrir-los, estava ajaguda al sofà i la llibreta i el llapis eren a terra.
Ho recollí tot, ho deixà damunt la taula i tronà a tancar els ulls, tot jaient de nou a la sorra.
M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada