Sentada en un racó del sofà amb les cames encongides i tapades amb una petita manta de color vermell, mirant la petita pantalla q tenia a pocs metres...
Era una història trist, però bastant creïble, real...
En mirar la resta de sofà buit, volia intentar recordar l'últim cop q l'havia compartit tot veient la tele o llegint un llibre...
Aquell sofà no... feia massa temps... aquell sofà era relativament nou...
Mirava els racons on havia tingut fotos de les vides passades.
No les enyorava, ni les fotos, ni les vides...
La seva mirada tornà a la pantalla i aquell somriure de dos desconeguts en fer-se confidències absurdes, li va agradar.
Li va agradar la mirada perduda d'aquella veu d'home q es negava a perdre l'optimisme o si més no, a no deixar créixer el pessimisme.
Es va quedar absorta mirant aquella història.
Tornà a mirar al sofà. Seguia buit.
Se'n va adonar q una lleugera burxada d'enyorança li havia fregat el cor.
Però enyorança de q?, de qui?
No ho sabia.
Possiblement, en un vespre gris i plujós, li havien agafat unes mínimes ganes de no estar sola.
Tornà a fixar la mirada a la pantalla. Aquells protagonistes desconeguts s'abraçaven.
Aquella història trist, real i amb reflexes de crueltat, acabava amb un final, q més q feliç,era ple d'oportunitats.
Ella, sentada en un racó del sofà amb les cames encongides i tapades amb una petita manta de color vermell, somreia.
Montse.(22-09-2010)
Era una història trist, però bastant creïble, real...
En mirar la resta de sofà buit, volia intentar recordar l'últim cop q l'havia compartit tot veient la tele o llegint un llibre...
Aquell sofà no... feia massa temps... aquell sofà era relativament nou...
Mirava els racons on havia tingut fotos de les vides passades.
No les enyorava, ni les fotos, ni les vides...
La seva mirada tornà a la pantalla i aquell somriure de dos desconeguts en fer-se confidències absurdes, li va agradar.
Li va agradar la mirada perduda d'aquella veu d'home q es negava a perdre l'optimisme o si més no, a no deixar créixer el pessimisme.
Es va quedar absorta mirant aquella història.
Tornà a mirar al sofà. Seguia buit.
Se'n va adonar q una lleugera burxada d'enyorança li havia fregat el cor.
Però enyorança de q?, de qui?
No ho sabia.
Possiblement, en un vespre gris i plujós, li havien agafat unes mínimes ganes de no estar sola.
Tornà a fixar la mirada a la pantalla. Aquells protagonistes desconeguts s'abraçaven.
Aquella història trist, real i amb reflexes de crueltat, acabava amb un final, q més q feliç,era ple d'oportunitats.
Ella, sentada en un racó del sofà amb les cames encongides i tapades amb una petita manta de color vermell, somreia.
Montse.(22-09-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada