En la meva innocent estupidesa, sempre havia cregut q les coses es poden arreglar parlant i raonant amb els altres, cosa q també m'han ensenyat els meus progenitors. Però m'he adonat q a vegades les paraules no serveixen per res, q són la música d'acompanyament d'una realitat incerta i llavors és quan hem d'actuar i demostrar les coses amb fets.
Les paraules, d'altres vegades, són sorolls buits q es llencen a l'aire pq es sap q després s'esvaiexen com el fum d'un cigarret fumat amb ànsia.
Estic en un continu aprenentatge de tot i de res alhora i em sorprenc dia a dia de les coses q encara em queden per aprendre. El millor de tot és q a cada dia m'hi sento més capaç i més cómode amb les lliçons apreses.
Les meves passes tranquil·les però segures, em porten a un futur incert q no tinc pressa per descobrir, amb el q bado a cada nou paisatge q em trobo al davant.
Les coses ja no em sorprenen com abans, per això q a vegades penso, tot rient-me de mi mateixa, q m'agradaria tenir memòria de peix, per tornar a tenir la sensació de les primeres vegades, tot i q possiblement,encara me'n queden per viure, hi ha moltes coses q encara no he fet.
Hi ha moments q em paro a mirar i escoltar, intento descobrir si el q veig i sento, van de la mà.
I sorprenentment, a vegades, només amb una mirada, ja has entés totes les paraules q no han estat pronunciades.
Montse (7-10-2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada