Aquests dies, potser per coses q m'han passat, m'han vingut al cap bells vells records i he recordat un dia:
Les persianes estaven baixades i per alguna escletxa intentava entrar la llum del sol de migdia.
El menjador era tot ple d'espelmes enceses.
Em vas fer seure a taula i em vas omplir la meva copa de vi.
Ja no recordo q vas preparar de dinar, només q els nostres ulls no deixaven de mira-se i les nostres mans no podies deixar de buscar-se. Ens haviem de tocar si o si, era una necessitat bàsica!
Ens acompanyava un disc del Phil Collins (en aquella època m'encantava).
Vam estar parlant sense parar tot el dinar, crec q fins hi tot en algun moment vaig estar a punt de fotre'm la forquilla a l'ull...
No tinc clar si haviem acabat el menjar quan ja no podiem deixar d'acariciar-nos, de besar-nos...
Les nostres mans es buscaven, recorrien, assaltaven els nostres cossos...
Els nostres cossos s'escalfaven l'un a l'altre, buscant la promesa d'una llar definitiva, mentre les nostres boques impúdiques es lliuraven al seu propi ritual de sabors, mossegades tendres, provocant la respiració profunda i una suau ànsia.
Vam ser UN moment...
Una gran emoció i el sotrac de la rendició. Un so q podria ser de mort o de naixença. Un cim d vitalitat des del qual ens vam precipitar cap a l'instant estimat, lliurat, complert...
La teva mà es posà tranquilitzadora en el meu ventre, abraçant-me...
Vam dormir un instant...
Montse (3-2-2010)
Les persianes estaven baixades i per alguna escletxa intentava entrar la llum del sol de migdia.
El menjador era tot ple d'espelmes enceses.
Em vas fer seure a taula i em vas omplir la meva copa de vi.
Ja no recordo q vas preparar de dinar, només q els nostres ulls no deixaven de mira-se i les nostres mans no podies deixar de buscar-se. Ens haviem de tocar si o si, era una necessitat bàsica!
Ens acompanyava un disc del Phil Collins (en aquella època m'encantava).
Vam estar parlant sense parar tot el dinar, crec q fins hi tot en algun moment vaig estar a punt de fotre'm la forquilla a l'ull...
No tinc clar si haviem acabat el menjar quan ja no podiem deixar d'acariciar-nos, de besar-nos...
Les nostres mans es buscaven, recorrien, assaltaven els nostres cossos...
Els nostres cossos s'escalfaven l'un a l'altre, buscant la promesa d'una llar definitiva, mentre les nostres boques impúdiques es lliuraven al seu propi ritual de sabors, mossegades tendres, provocant la respiració profunda i una suau ànsia.
Vam ser UN moment...
Una gran emoció i el sotrac de la rendició. Un so q podria ser de mort o de naixença. Un cim d vitalitat des del qual ens vam precipitar cap a l'instant estimat, lliurat, complert...
La teva mà es posà tranquilitzadora en el meu ventre, abraçant-me...
Vam dormir un instant...
Montse (3-2-2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada