(...)

Tinc un nus a la gola i una pressió als ulls q no sé com treure'm de sobre.
Potser hauria de plorar i alliberar tota aquesta mena de tensió acumulada.

Hauria de fer alguna mena de canvi i, per variar, no en tinc ni idea de què ni de com.

Hi ha coses q fa molts anys q hauria d'haver solucionat i q no he tingut la suficient valentia per afrontar, deixant q passi el temps i buscant, potser injustament, la culpa compartida.

Assumeixo els meus errors, però encara no els afronto del tot.

Em sento culpable per no ser valenta, per, enlloc d'escriure-ho tot en un paper, no actuar i demostrar-me a mi mateixa q puc canviar les coses, q puc fer l'intent real de millorar les coses.

Realment la distància és molt dolenta, corrosiva... No parlo de la distància en quilòmetres, parlo de la distància emocional.

Es pot estimar tant sense tenir connexió... sembla increïble... i si l'hagués perdut...

Em fa sentir molt trist no poder enfondrar aquesta barrera invisible i potser, el q em posa més trist és veure q no faig res per derruir-la ...

 

Montse (9-8-2010)